Carta a Adrià Puntí

Tu i jo no ens coneixem personalment. Som del mateix poble i tenim alguns coneguts en comú, però no hem coincidit mai. T’he de confessar que de jove vaig desitjar-ho fervorosament: m’hauria agradat conèixer-te i dir-te les típiques coses precipitades que diu un adolescent nerviós al seu ídol per intentar impressionar-lo. Però no m’hi vaig atrevir, i suposo que ja està bé així. 

De petit llegia totes les notícies dels diaris on sortia mencionat el meu poble. La veritat és que, als anys noranta, la majoria de notícies on apareixia Salt no eren gaire estimulants: la inauguració d’una nova depuradora, un projecte europeu d’aparellament de cigonyes, molts titulars a la secció de successos. Però, per a la gent que hem nascut lluny d’on passen les coses importants, qualsevol esment a allò nostre és reconfortant, per petit que sigui. Vaig començar a escoltar les teves cançons per aquest mateix motiu: per proximitat i localisme. Però aquí vaig tenir sort. Perquè si haguessis estat un músic mediocre t’hauríem seguit igualment, perquè és el que es pressuposa que s’ha de fer amb els que t’han tocat, però els saltencs vam tenir sort i ens va tocar el millor.

Des de llavors les teves cançons m’han acompanyat tota la vida. Ets l’únic cantant del qual he escoltat tota la discografia, de dalt a baix: tots els discos d’Umpah-pah i tots els teus en solitari. Primer en fase de descoberta, després recuperant-los cíclicament. En algunes èpoques, de manera obsessiva, quasi desesperada. De vegades sol i de vegades compartint-ho amb amics, amb aquella pulsió tan juvenil de voler explicar a la gent que estimes per què t’agrada tant el que t’agrada. Ningú no m’ha fet sentir tan orgullós de ser d’on sóc ni de la llengua que parlo.

També ets l’artista que he vist més vegades en directe. La primera vegada va ser al teatre de Salt, en la presentació del Maria, l’any 2002. Recordo que, just abans que comencés el concert, una persona que et coneix de tota la vida em va dir: “A veure com surt avui.” Quan li vaig preguntar a què es referia, em va fer entendre implícitament que de vegades sorties a cantar havent-te permès algunes llicències sensorials. És una fama que t’ha acompanyat tota la carrera, molt probablement de manera merescuda. La teva imatge ha estat sempre associada als excessos i al magnetisme frívol que projecta la gent que fa patir. “Cal estar sempre embriac”, que va escriure Baudelaire i que cantes tu. Sempre se t’ha vist com algú que camina per la corda fluixa, potser perquè no en fa prou amb la realitat. Les drogues ho tenen, això: que arriba un moment que ja no recordes si vas començar simplement perquè t’avorries o si ja tenies aquesta ferida del principi. 

Fa molt de temps vaig veure una entrevista a Iñaki Rekarte, un antic membre d’ETA. Explicava que durant alguns anys, pocs, dels 18 als 22, va tenir la sensació genuïna de ser el rei del mambo: la violència, l’adrenalina, la impunitat; tot al servei d’un cert ideal de justícia. I també explicava que s’havia passat tota la vida pagant el preu d’aquells anys de diversió macabra. Van venir la presó, la solitud i el penediment. No sé si a tu (i a molts altres com tu) també t’ha passat això: que t’has passat la resta de la vida intentant de rescabalar-te d’una etapa molt curta i molt divertida. Potser no hi té res a veure.

Al cap d’uns quants anys et vaig tornar a veure en un concert de La marató de TV3 a l’era del manicomi de Salt. El mateix manicomi d’on has entrat i sortit tantes vegades, tal com expliques al documental Adrià Puntí (deliciós, com tot allò que fa la gent d’Elsabeth). Hi ha un moment d’aquest mateix documental en què una periodista cultural et diu: “A tu t’agrada fer servir paraules estranyes a les cançons, com per exemple sutge.” I tu li respons: “Sutge no és una paraula estranya.” És una conversa que podria semblar banal, però que trobo que explica unes quantes coses. D’una banda, el nivell lamentable del periodisme cool tevetresí; i, d’una altra, també la incomprensió absoluta de bona part dels catalans envers la teva sensibilitat i el teu esperit. No hi ha res que expliqui millor que som un país ocupat (amb les tares pròpies de l’ocupació) que la manera que tenim de tractar els nostres genis. A Catalunya exigim a les nostres estrelles de rock que es comportin, als nostres actors que diguin coses intel·ligents i als nostres escriptors que siguin ben simpàtics. Primer els encimbellem i després els deixem caure. De vegades sembla fins i tot una mena d’esport nacional sinistre. Només cal haver voltat mínimament pel món per a constatar que això no és normal i que no és sinó un eco més de la nostra caixa de ressonància. És important no posar mai el país d’excusa, però la conclusió més crua de tot això és que a Catalunya hi ha moments en què l’única manera de no tornar-te boig és fer veure que ja eres boig.

El concert següent va ser al Fòrum Romà d’Empúries. Havia plogut durant tot el dia i algú va dir que potser no sortiries a tocar, perquè quan l’escenari estava moll sempre tenies por d’electrocutar-te. Finalment, hi vas tocar, tot i que jo diria que no en vas poder gaudir gaire precisament per aquesta por de morir enrampat. De vegades la por és paralitzant, segur que ja ho saps, però per sort aquell dia no ho va ser. Hi ha un altre moment que recordo molt del documental. Just abans d’un concert, et pregunten: “Creus que la gent té por de la teva llibertat?” I tu respons: “De la meva, no.” Hi he pensat molt. Perquè infereixo que allò que vols dir és que la gent, en general, no té por de la llibertat dels altres, sinó de la seva. Suposo que això explica una part de la fascinació que despertes: que tu no has tingut mai por de la teva llibertat. La llibertat de crear sense especular mai, posant sempre la teva vida i la teva salut al servei d’una intuïció. A Gola, l’Oriol Pla diu: “Jo faig coses que no sé fer.” Em sembla que a tu també et passa. 

La teva llibertat i el teu talent t’han portat a compondre i escriure algunes de les millors cançons que s’han escrit mai en català. Has jugat com ningú amb la nostra llengua, fent servir tots aquests monosíl·labs que tenim i que normalment no sabem què fer-ne. I t’has pogut permetre unes dosis de cursileria que només us podeu permetre uns quants elegits. Però, per desgràcia, i com tothom sap a aquestes altures, amb el talent no n’hi ha prou.

També vam venir a veure’t a l’Auditori de Girona, al concert de presentació del teu últim disc, La clau de girar el taller. En una de les primeres cançons, vas deixar la teva banda tocant (ja devien estar curats d’espants) i vas baixar de l’escenari. Vas travessar tota la sala, per les escales del mig, fins a arribar a dalt de tot, per anar a abraçar el teu pare. En acabat, vas tornar allà on ho havies deixat i vas fer l’últim bon concert que t’he vist fer.

En una entrevista antiga expliques que de tant en tant has sentit que no tenies forces i que el teu pare t’ho definia així: “De vegades, la manxa no manxa.” No sé fins a quin punt algú que pateix està legitimat a fer patir els altres. I tampoc no sé fins a quin punt és injust i cruel negar a algú el dret de llepar-se les ferides. Però em sembla que en algun moment tots ens hem de fer responsables d’aquestes ferides. El dolor, la tristesa i la incomprensió no poden ser un xec en blanc. Aquesta és la gran por que tenim les persones que sabem que podem fer mal: que la nostra ferida sigui més forta que nosaltres. Tot i que ens faci vertigen explicar-nos-ho, sempre arriba un moment a la vida en què ja no podrem demanar perdó als qui ja no hi són i tampoc no podrem canviar qui som. 

L’últim cop que t’he vist en directe va ser l’any passat, a Celrà. Va ser un d’aquells concerts tristos en què t’autodestrueixes perquè uns quants imbècils riguin per sota el nas. Vull pensar que en el fons hi deu haver una certa bona intenció, però ni ho entenc ni en vull formar part.