Rufián com a boc expiatori

L’altre dia, Joan Tardà va retreure a Jordi Turull que no hagués dedicat a Esquerra “cap paraula d’agraïment” després de sortir de la presó. “Gràcies a què vas sortir de la presó? Gràcies a l’indult. I per què va ser possible, l’indult? Perquè una colla de botiflers i de traïdors, Esquerra Republicana, vam intentar de construir un escenari de diàleg amb els repressors”, li va etzibar. És possible que, en l’aspecte personal, Tardà tingui raó d’estar molest: Junts va passar anys menyspreant els republicans mentre, de fet, també claudicava. Ara: en l’aspecte polític, demanar factures pels indults, cinc anys més tard, és com a mínim un insult per a tots aquells votants a qui es va prometre una vegada i una altra que no hi hauria indults, primer, i que no s’havien negociat, després.

Aquesta darrera dècada, s’ha parlat a bastament del tomb que va fer Esquerra Republicana després del referèndum. Ha estat un error parlar-ne en singular. N’hi va haver dos, de tombs. Un era el canvi d’estratègia: calia, deien, reconèixer els errors, copsar la força de l’estat i negociar-hi, eixamplar la base i ser pragmàtics. El segon tomb receptava una cosa diferent: prioritzar les circumstàncies personals dels represaliats i situar el final de la presó i de l’exili com a objectiu polític principal. El primer tomb és discutible, però raonable, i em sembla que el temps ha donat la raó a certs plantejaments teòrics dels republicans. El segon tomb implicava desmobilitzar les pròpies bases i estigmatitzar la idea de la independència per pacificar el país.

La trampa d’Esquerra és la idea que un tomb implicava l’altre. No: no necessàriament el pragmatisme implicava el suïcidi, no necessàriament el diàleg implicava esdevenir majordoms d’aquest PSOE d’espies i de verins lents. Hi havia alternatives. Negociar no vol dir plegar veles ni deixar la gent venuda. Entre la independència i aquest paisatge descompost i àrid que tenim avui, amb Salvador Illa de president i l’independentisme acorralat entre l’espasa de Pedro Sánchez i la paret de Sílvia Orriols, no, no és veritat que no hi hagués terme mitjà. Enlloc no era escrit que les coses haguessin d’acabar com han acabat: hi va haver decisions, decisions concretes. I la primera d’aquestes decisions va ser de desmantellar activament el moviment per interessos corporatius.

Només si Esquerra entén això –només si ho admet, de fet– estarà en condicions de resoldre de manera intel·ligent el parany que s’ha parat a si mateixa. És injust que ho personifiquin en Gabriel Rufián: d’aquesta confusió interessada, ell només n’ha estat l’executor. De la valuosa autocrítica que ha fet aquests dies Pilar Vallugera, diputada republicana a Madrid, molts en destaquen el retret implícit a Rufián, però allò que és interessant de debò és la reflexió explícita que Esquerra “hauria d’haver estat més dura amb el PSOE” i que ha d’aspirar a substituir els socialistes, no pas a tibar-los cap a l’esquerra. No menystinc el factor personal, que sempre afina els ornaments, però Rufián sembla avui un diputat del PSOE perquè Esquerra va decidir d’endinsar-se cap al ventre de la balena, no pas a l’inrevés.

Avui, el tauler de joc polític no és pas espanyol per elecció, ni per un tema de perspectiva: és la conseqüència de totes aquestes decisions, és un escenari forçat per la història. La Generalitat és desballestada com un engranatge burocràtic sense oli ni pistons, i el marc de la batalla cultural ha engolit el marc nacional com una torrentada. Aliança ho sap perfectament: encara que no es presenti a les eleccions espanyoles, canvia els termes de la conversa a Catalunya i això reverbera fins a Madrid. Els vasos comunicants amb Vox seran determinants. El tauler de joc és espanyol, ara, però això no vol dir que els termes en què s’hi participa siguin espanyols. La qüestió és quina manera troba l’independentisme de participar-hi sense perdre un equilibri difícil: combatre el PSOE de debò, com no ho ha fet els últims anys, sense reforçar el PP i Vox.

La tesi que això no passa per culpa de Rufián i de les seves fílies i fòbies personals és irrisòria. És veritat que Rufián fa anys que es riu a la cara dels seus propis votants; és veritat que ha estat camaleònic i oportunista; és veritat que ha mudat els receptors del seu missatge, que ha castellanitzat el to, que ja no sabem què en pensa, del problema nacional, i que no treballa per conquerir cap tros de sobirania sinó per resistir, i avui ja no serveix de res resistir. És veritat, però Rufián sempre s’ha inclinat segons bufava el vent, i el nas se li esmuny per les flaires de moda. Tallar-li el cap potser alleugereix el neguit d’uns quants independentistes que no volen ni votar-lo ni abstenir-se, però no solucionarà res. De què serveix partir peres amb Rufián si no hi ha un canvi de política?