Cent tres anys formulant salut i benestar a Sant Andreu

Varius, cames cansades, psoriasi, dermatitis atòpica, cremades o, senzillament, una pell molt seca, troben solució amb cremes fetes amb olis vegetals que regeneren la pell. Són un bon remei pel qual són coneguts els farmacèutics Franquesa, perquè ells mateixos preparen la formulació d’aquestes solucions al seu laboratori. És a la rebotiga d’aquesta farmàcia familiar on ara ja treballa la quarta generació del mateix llinatge, i on l’any 1923 va començar a preparar fórmules magistrals el primer farmacèutic de la família: Joan Franquesa Ferrà.

Havia acabat la carrera de farmàcia l’any 1915, l’any que figura a l’orla que veiem exposada a l’establiment. Després de fer un any de pràctiques en una farmàcia al poble d’Artés, al Bages, va comprar una farmàcia a Barcelona, al carrer de Girona. “Però ell festejava amb la iaia Rosa, que era de Sant Andreu, i l’amoïnava tenir la feina lluny d’aquí i, a més, en un lloc on tampoc no es feia, en aquell temps, tant de calaix. Aleshores, ella va saber que un farmacèutic de Sant Andreu es venia la farmàcia, van arribar a un acord i l’avi se la va quedar”, explica Joan Franquesa Borràs, nét d’aquell primer farmacèutic Franquesa.

El seu avi adquiria una farmàcia que havia estat inaugurada l’any 1842, quan Sant Andreu encara era un poble independent de Barcelona. I l’actual carrer Gran de Sant Andreu, al número 260 del qual hi ha la farmàcia, llavors era la carretera de Ribes, el camí que anys després, durant la guerra del 36-39, molta gent va agafar per fugir a l’exili.

Les portes i els aparadors de la farmàcia van ser renovats l’any 2004, perquè l’edifici on es troba es va fer tot nou. Però a l’interior, el mobiliari parla la llengua mare de la farmàcia: armaris amb vidres per a tenir a la vista els flascons de les formulacions. Són armaris tallats en fusta de melis amb un estil entre isabelí i dels inicis del modernisme, tal com donen a entendre, per exemple, unes fulles d’arbre en relleu. Joan Franquesa ens explica: “Són mobles del 1899, de quan va agafar la farmàcia un jove farmacèutic acabat de llicenciar i a qui el pare va voler posar aquests mobles senyorials. Al cap d’un any, però, el fill va morir i van vendre l’establiment.”

Jordi Franquesa encara afegeix una curiositat: “Aquesta tipologia d’armari –el que veiem al fons de la botiga, darrer el taulell– rebia el nom de cordialer. Cordialer, de cordial, perquè els medicaments que es feien en els flascons de vidre que ara veiem exposats es deien cordials, perquè eren preparats per a fer-te trobar bé.”

Els flascons que hi veiem, avui col·locats de manera purament decorativa, són de vidre massís, amb tap esmerilat i pintats a mà. No n’hi ha cap d’igual i duen a sota una enumeració cada un. “Tenim un inventari del 1865 escrit amb ploma que diu l’especificitat de cada flascó i el pes del producte que hi havia cada dia”, explica en Jordi. “Els principis actius amb els quals es feien les fórmules magistrals són els albarels”, afegeix, mentre n’assenyala alguns d’ubicats a la part alta de l’armari, a la vista de tothom. En una vitrina, en veiem dos de molt antics, del segle XVIII, fets amb ceràmica de Banyoles, que es tapaven amb paper vegetal, segons que expliquen els farmacèutics.

Al costat dels taulells de marbre, a la cantonada, hi ha la caixa registradora, que, de seguida que s’entra a la farmàcia, atrau la mirada. “És la caixa que l’avi Joan tenia a la farmàcia del carrer de Girona. Quan va venir a veure aquesta farmàcia, el farmacèutic que se la venia li va dir que la caixa registradora de la botiga no la hi venia. I el nostre avi va fer igual: es va vendre la farmàcia del carrer de Girona, però la registradora se la va quedar ell i la va dur a Sant Andreu. Per tant, sabem que, com a mínim, és del 1916, que és quan l’avi havia comprat la primera farmàcia”, expliquen els néts. De màquines registradores com aquesta, en queden molt poques a Barcelona, però que es continuïn fent servir, és a dir, que funcionin encara, segurament és de les úniques.

En Jordi ho aprofita per explicar una anècdota: “Un dia, als anys setanta, quan els quatre germans que som érem petits, el pare era a la farmàcia i hi va entrar un home, li va donar un talonari i li va dir que posés la xifra que volgués, que s’emportava la caixa registradora. Però el pare va dir: ‘No, això és patrimoni de la família i del barri’. I no hi va fer cap tracte.” També, en una altra ocasió, li havien volgut comprar les columnes de l’armari per fer-ne làmpades, però tampoc no ho va acceptar.

La nevada del 62

Fotografies antigues que pengen de les parets d’aquesta farmàcia expliquen alguns episodis de la història de Sant Andreu. Per exemple, la nevada del 62, en una imatge del carrer, a l’exterior de la farmàcia. Just al portal del costat, es veu el cartell del film Tómbola que projectaven al cinema Atlàntida, que era porta amb porta de la farmàcia, a la plaça del Comerç.

Un altre episodi històric del barri s’explica amb un bocí de fusta que veiem a la paret de l’aparador de la farmàcia. És un tros de fusta extret del fons d’un dels armaris quan van haver de desmuntar per a la reforma de la botiga. Hi ha dos forats de projectil que hi van anar a parar durant un tiroteig que hi va haver al carrer, al temps de la guerra del 36-39. “L’avi va decidir tancar les portes pels aldarulls a fora de la botiga, i l’endemà va trobar el vidre esmicolat i la porta metàl·lica foradada. I el nostre pare sempre ens deia que sota la fusta trobaríem alguna cosa. I, efectivament, quan vam treure el moble vam trobar el projectil deformat”, comenta en Jordi.

Els germans Franquesa expliquen també que, durant la guerra, l’avi es va quedar sense dependents perquè van haver d’anar al front i els seus fills –el pare i l’oncle d’en Jordi i en Joan–, amb només nou anys i dotze, ja van haver de començar a ajudar-lo.

Els sis farmacèutics Franquesa

Ara fa cent tres anys que la farmàcia és de la família Franquesa. Del fundador, Joan Franquesa, va passar als seus fills Pere i Ramon Franquesa Grau, dels qui també es pot veure a la farmàcia l’orla de la Facultat de Medicina, de l’any 1953. No havien nascut el mateix any, però s’ho van fer venir bé per enllestir els estudis alhora, deixant-se un d’ells alguna assignatura mentre l’altre acabava el servei militar.

En Ramon va obrir una altra farmàcia al carrer de Sant Alexandre, al barri d’Horta. Però, dels tres fills que va tenir, cap no va ser farmacèutic. En canvi, els dos fills d’en Pere, en Joan i en Jordi, sí que van estudiar farmàcia, i avui ells són al capdavant del negoci, juntament amb el fill d’en Joan, en Daniel.

Sis farmacèutics Franquesa, i quatre generacions. I tots homes. El besavi va tenir els dos nois i una noia, però ella no va estudiar farmàcia. A les orles que veiem a la botiga, no hi ha dones, ni com a alumnes, ni com a professores, però avui, comenten aquests farmacèutics, hi ha més dones que no pas homes que estudien farmàcia.

A la farmàcia Franquesa mai no s’han venut únicament medicaments. La tradició de les fórmules ha passat del besavi a l’avi, després al pare, als dos fills i finalment al nét. “Les fórmules magistrals eren aquelles en les quals el farmacèutic seguia les indicacions d’un metge (el magisteri) a la recepta que donava al pacient.”

D’ençà del 1995, la farmàcia dels Franquesa té un laboratori amb una línia de cosmètica pròpia, batejada com a 1842 en record de l’any de la fundació de la farmàcia. Amb aquesta casa fan les cremes, amb oli vegetal o àloe vera, i els xampús per a tenir cura dels cabells. L’any 1992, en Jordi, quan encara no havia acabat la carrera, va idear el logotip que encara avui distingeix la farmàcia Franquesa i tot allò que formulen i envasen. Cap a final dels anys noranta “vàrem veure que hi havia gent amb problemes de pell per als quals nosaltres podíem fer cremes i gels molt regeneratius i vàrem començar a desenvolupar solucions per a això, no només a fer cremes estètiques. Amb els anys, hem anat afinant més les aplicacions, com per exemple l’àloe plus per a zones més petites, com les mans, o les cremes antienvelliment de la pell”, diuen. El consell farmacèutic, doncs, en aquesta farmàcia és abundós respecte de les recomanacions per a la pell: la miren i recomanen el producte més adequat.

Dues cadires d’estil antic, però no originals de la farmàcia, conviden a seure la clientela. És un hàbit que hi havia molt més temps enrere. “No eren aquestes mateixes cadires, però a la farmàcia sempre n’hi havia hagut. Jo encara recordo el Sr. Fuster que cada tarda venia i seia a fer petar la xerrada, jo devia tenir uns setze anys”, rememora en Jordi.

Avui, a les cadires, hi seu qui ha d’esperar el seu torn, o qui no es troba gaire bé. Les llargues converses de tarda ja no es donen tant, malgrat que aquesta farmàcia –com en general qualsevol farmàcia– és un establiment de proximitat i de confiança: capses de secrets de moltes famílies que en són clientes d’ençà de diverses generacions. Els clients de la Franquesa són en bona part de Sant Andreu, però també hi entren turistes, a comprar o a mirar, perquè, de fora estant, ja s’intueix, veient els mobles antics, que aquest és un comerç amb història.