Sant Boi 1976: cinquanta anys de la Diada que va desafiar el franquisme

L’11 de setembre de 1976, desenes de milers de persones van omplir la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat. Feia gairebé quaranta anys que la Diada no es podia commemorar públicament, i aquella concentració, convocada menys d’un any després de la mort del dictador Francisco Franco, va esdevenir una gran demostració de força del catalanisme i de l’oposició democràtica.

La mobilització va popularitzar el crit “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” i va ser una mostra de força d’una oposició que fins feia ben poc actuava en la clandestinament. “Va ser la gran victòria de la democràcia”, recorda, cinquanta anys després, l’advocada Magda Oranich, membre fundadora de l’Assemblea de Catalunya, en declaracions a l’ACN.

Sant Boi no va ser l’únic escenari d’aquella Diada. El mateix dia, unes quantes organitzacions independentistes van fer un acte clandestí al Fossar de les Moreres per reivindicar la independència dels Països Catalans.

La mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, no havia fet desaparèixer l’estat franquista: els partits polítics encara no eren legals, les llibertats de reunió i manifestació es mantenien restringides i la repressió policíaca encara marcava la vida pública. Adolfo Suárez, nomenat president del govern espanyol el juliol del 1976, havia estat secretari general del Movimiento, el partit únic de la dictadura.

De fet, el 1976 havia començat amb una forta mobilització social. Els dies 1 i 8 de febrer, Barcelona havia viscut dues grans manifestacions per l’amnistia, reprimides per la policia. La Marxa per la Llibertat recorria el país i Lluís Maria Xirinacs mantenia la protesta davant la presó Model per reclamar l’alliberament dels presoners polítics. La recuperació pública de la Diada havia de culminar aquell cicle de protestes. Durant el franquisme, la commemoració s’havia mantingut clandestinament, amb accions i petites concentracions que sovint acabaven amb agressions policíaques i detencions. Oranich recorda que la rutina era trobar-se al centre de Barcelona, desplegar unes quantes banderes i fugir tan bon punt apareixia la policia.

La convocatòria unitària

L’Assemblea de Catalunya, fundada clandestinament el 1971, havia aconseguit d’aplegar partits, sindicats, entitats i moviments socials ideològicament molt diversos. Tenia un programa articulat en quatre punts: l’amnistia general dels presoners i exiliats polítics; l’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals; el restabliment provisional de les institucions i els principis de l’estatut del 1932, i la coordinació de la lluita democràtica amb els altres pobles peninsulars.

La recuperació de l’autogovern no era concebuda com un punt final, sinó com una via cap al ple exercici del dret d’autodeterminació. Aquest programa de mínims permetia d’aplegar forces amb objectius finals diferents, de sectors liberals i demòcrata-cristians fins a comunistes, socialistes i independentistes.

El Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que aplegava bona part dels partits de l’oposició antifranquista, i l’Assemblea van acordar de promoure una commemoració unitària. El 10 d’agost es va constituir formalment la Comissió Onze de Setembre, encarregada d’organitzar una Diada que havia de permetre a l’oposició de sortir de la clandestinitat i ocupar l’espai públic. “Vam arribar a la conclusió que calia sortir a la superfície, sortir al carrer amb ordre”, recorda Miquel Sellarès, un altre dels fundadors de l’Assemblea de Catalunya.

L’emplaçament triat de primer era el parc de la Ciutadella de Barcelona, un indret carregat de simbolisme. Una fortalesa per a controlar militarment la ciutat. Els cartells ja convocaven els ciutadans a la Ciutadella quan el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, va comunicar que no hi autoritzaria l’acte.

El vet a Barcelona

Les autoritats espanyoles temien que una concentració al centre de Barcelona es convertís en una mobilització multitudinària. La prohibició va arribar quan solament faltaven cinc dies per a l’Onze de Setembre. Però els organitzadors van mantenir la convocatòria i van advertir que sortirien al carrer si no els oferien cap alternativa acceptable.

Durant les negociacions, les autoritats van provar d’imposar unes quantes condicions: traslladar l’acte fora de Barcelona, limitar-ne el contingut polític i evitar determinades referències a la Generalitat i al president Josep Tarradellas, encara exiliat a França.

Com va ser possible la Diada de Sant Boi del 1976?

El desllorigador va arribar la nit del 9 de setembre. L’historiador Josep Benet havia proposat de fer la concentració a Sant Boi, on Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona durant el setge del 1714, és enterrat, a l’església de Sant Baldiri. Després d’una reunió de més de tres hores a casa del governador civil, els organitzadors van acceptar de renunciar a Barcelona en canvi de no limitar ni l’assistència ni la difusió de la convocatòria.

Per als organitzadors, el canvi d’emplaçament era una concessió assumible si això possibilitava de recuperar públicament la Diada. No se n’havia autoritzat cap durant gairebé quatre dècades i l’oportunitat de tornar al carrer pesava més que el lloc concret de la concentració. No tenien ni dos dies per a reorganitzar-ho tot.

Miquel Sellarès i Carles Quingles van anar immediatament a Sant Boi per coordinar-se amb l’assemblea democràtica local, amb Pere Pugès i Jaume Rabassa com a enllaços. Calia preparar l’espai, garantir el servei d’ordre i fer saber a tot el país que la Diada ja no es faria a Barcelona.

El trasllat també dificultava l’arribada dels participants. Sant Boi era a quinze quilòmetres de la capital i tenia unes comunicacions limitades. Tanmateix, els trens hi van arribar plens i la plaça es va desbordar abans de començar els discursos.

Una plaça plena i la por encara present

Les xifres d’assistència varien segons les fonts. Els organitzadors i alguns mitjans van parlar de 100.000 persones; algunes altres estimacions, de 35.000 a 100.000, i la primera xifra oficial va ser de 22.000. Més enllà de les xifres, ningú no va posar en dubte l’èxit polític de la convocatòria. Mitja hora abans de començar ja era pràcticament impossible d’entrar a la plaça i els carrers dels voltants, els balcons i els terrats també eren plens a vessar. Alguns assistents fins i tot es van enfilar als arbres per poder seguir l’acte.

La memòria de la repressió, tanmateix, encara hi era molt present. Hi havia pocs infants i poca gent gran i les famílies temien que l’acte acabés amb una intervenció policíaca, com havia passat tantes vegades durant la dictadura. L’autorització governativa va aportar una certa tranquil·litat, però ningú no tenia la certesa que la jornada acabés sense incidents. Segons que recordà Sellarès, responsable del servei d’ordre, el govern civil hi havia assignat agents de paisà que duien adhesius de CCOO per passar desapercebuts entre la multitud.

Els discursos de Roca, Saltor i Carbonell

L’acte va començar a les cinc de la tarda amb la presentació per part de l’actriu Maria Josep, Pepa, Arenós. Tot seguit es va fer un minut de silenci pels morts en la lluita per la llibertat i es va llegir un missatge del president Tarradellas. Mentre era a l’escenari, Arenós va veure un helicòpter policíac que sobrevolava la plaça i va denunciar espontàniament la vigilància a què era sotmesa la concentració. La intervenció va ser rebuda amb aplaudiments.

‘Catalunya serà poble o no serà’, el discurs de Miquel Roca a la Diada de Sant Boi del 1976

Després van parlar Miquel Roca i Junyent, en representació del Consell de Forces Polítiques de Catalunya; l’escriptor Octavi Saltor, membre de la Lliga Liberal Catalana, per les forces no integrades en les plataformes unitàries; i Jordi Carbonell, en nom de l’Assemblea de Catalunya.

L’elecció dels oradors cercava un equilibri entre les sensibilitats del catalanisme i, alhora, noms que les autoritats espanyoles poguessin considerar acceptables. Carbonell, que representava l’esquerra de l’Assemblea, va acabar pronunciant el discurs més contundent.

Entre el públic hi havia milers de senyeres, un símbol que pocs mesos abans encara era perseguit. Algunes banderes republicanes van ser intervingudes. A més del lema unitari, també es van sentir crits de “Visca Catalunya lliure” i “Viola, dimissió”, en referència al batlle franquista de Barcelona, Joaquín Viola. L’acte es va acabar amb “Els segadors”.

La censura del discurs de Carbonell

Carbonell va defensar una democràcia real, va contraposar la ruptura democràtica a una simple reforma del franquisme i va remarcar que la recuperació provisional de l’estatut del 1932 era tan sols el mínim compartit per unes forces que tenien objectius finals diferents. “No volem reforma, volem ruptura”, va proclamar. També va defensar el dret d’autodeterminació i va recordar que bona part de les organitzacions de l’Assemblea aspiraven a anar més enllà de l’autonomia limitada del 1932.

La delegació del govern espanyol va silenciar en la retransmissió radiofònica la referència de Carbonell a l’autodeterminació. Les autoritats també havien exigit que no fes servir l’expressió “estat espanyol”, una condició que va desobeir. L’endemà, el diari Avui va publicar el discurs sense censura.

El cèlebre discurs de Jordi Carbonell a la Diada de Sant Boi del 1976

La Guàrdia Civil va escriure en un informe confidencial que Carbonell havia repassat la història del país en “termes marcadament separatistes”. La frase que ha sobreviscut mig segle, però, va ser l’advertiment contra les renúncies: “Que la prudència no ens faci traïdors.” La moderació del programa unitari, deia, no es podia confondre amb feblesa.

Carbonell també va reivindicar la catalanitat dels nouvinguts i va descriure Catalunya com una terra construïda per la barreja i la solidaritat. En un moment de grans moviments migratoris, vinculava la identitat nacional a la voluntat de formar part del país i no pas als cognoms ni al lloc de naixement.

La concentració es va acabar sense incidents greus. Un petit grup d’ultradretans va provar de rebentar rodes de vehicles, però la policia ho va impedir. Per als participants, la principal novetat era precisament aquella: per primera vegada en dècades havien pogut ocupar l’espai públic sense haver de fugir de la policia.

L’altra Diada, al Fossar de les Moreres

Sant Boi va representar el gran consens de l’oposició antifranquista: llibertat, amnistia, recuperació de l’autogovern i dret d’autodeterminació. Aquell mateix 11 de setembre, el PSAN-Provisional, les Joventuts Revolucionàries Catalanes i el Grup de Comunistes Independentistes van organitzar un acte clandestí al Fossar de les Moreres, considerat el primer acte polític explícitament independentista després de la mort de Franco.

La convocatòria va tenir una repercussió molt menor que la de Sant Boi i es va limitar a la lectura d’un manifest i a unes quantes accions de propaganda. Però va expressar una línia política diferenciada: la independència del conjunt dels Països Catalans i el rebuig del procés de reforma del franquisme.

El fossar es va consolidar els anys següents com un dels espais de referència de l’independentisme. El 1977 ja va acollir una convocatòria més àmplia i, a partir del 1979, va esdevenir el punt d’arribada habitual de la manifestació independentista.

Manresa: tres mil persones i una detenció posterior

La mobilització de l’Onze de Setembre no va limitar a aquests actes. Per exemple, a Manresa, l’Assemblea del Bages va organitzar el 10 de setembre un míting al pavelló del Congost perquè l’endemà els assistents poguessin desplaçar-se a Sant Boi. Segons els organitzadors, hi van participar unes tres mil persones, en un dels actes polítics més multitudinaris de la transició a la ciutat.

El governador civil havia prohibit inicialment el míting perquè duia per títol “Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya” i va ser autoritzat quan es va eliminar l’expressió de “Diada Nacional”. La repressió encara es va fer evident dos dies més tard, quan la Guàrdia Civil va detenir per injúries el dirigent carlí Josep Badia i Torras, que havia intervingut en el míting.

De Sant Boi a la manifestació del milió

La Diada de Sant Boi va obrir una escletxa que ja no es va poder tancar. L’any següent, l’Onze de Setembre es va fer a Barcelona, en la que fou coneguda com la manifestació del milió, que va omplir el passeig de Gràcia. Poques setmanes després es va restablir la Generalitat i Josep Tarradellas va tornar de l’exili.

Pepa Arenós admet que aquell 1976 no va copsar del tot la transcendència històrica de la jornada que havia presentat. La importància de Sant Boi, diu, la va entendre amb els anys, quan aquella concentració autoritzada a última hora ja havia esdevingut una de les imatges fundacionals de la fi del franquisme a Catalunya.

Cinquanta anys després, Sant Boi és recordat com el moment en què Catalunya va recuperar públicament la Diada i l’oposició democràtica i catalanista va demostrar la seva capacitat de mobilització. L’acte del Fossar de les Moreres va mantenir viu el fil de la reivindicació d’un estat independent, aleshores encara una opció llunyana, minoritària i abocada a la clandestinitat.