Allò que el carrer obre no es tanca necessàriament com el carrer vol

“D’una setmana ençà se senten, pels bulevards de Perpinyà, els ecos de les sirenes de la policia, tot el dia, contínuament. Ahir, 6 d’octubre, particularment…” Així començava la crònica que Lluís Dagues signava ahir a VilaWeb sobre la vaga dels estudiants de Catalunya Nord i de tot l’estat francès.

Aquestes sirenes sonen perquè el 21 de setembre, al liceu Saint-Exupéry de Créteil, els alumnes es van plantar per un greuge molt concret i molt senzill: hi faltaven professors. Deu dies després, el Ministeri d’Interior ja comptava 1.027 centres afectats arreu de l’estat i 1.949 detinguts en una sola jornada. Aquesta setmana el ministre Nuñez ha hagut de suspendre l’ús de les granades eixordadores, perquè un xiquet de quinze anys va perdre una mà a Lens. Són unes granades pensades, en teoria, per a esclatar sense fer metralla. Així i tot, el xiquet va perdre una mà.

El govern francès tenia una explicació a punt i no ha tardat a fer-la pública. Matignon parla d’una maniobra organitzada per la França Insubmisa i els seus satèl·lits de l’extrema esquerra. El candidat de la dreta, Bruno Retailleau, fins i tot ha demanat que siga declarada il·legal, i l’acusa de voler organitzar la insurrecció. És temptador i atractiu llegir això que passa com un espill: arran de l’avanç imparable de l’extrema dreta del Rassemblement National, l’esquerra radical se n’aniria als liceus a cercar la seua massa crítica. Sí, seria una història simètrica i còmoda d’explicar. El problema és que és falsa.

L’historiador Robi Morder hi ha fet una observació fina. La manipulació, diu, pot anar en totes dues direccions: un partit pot provar de dirigir un moviment, però el moviment també pot arrossegar el partit. I això que veiem als liceus no és l’extrema esquerra movent els estudiants. Són els liceus, organitzats per Snapchat i TikTok, que obliguen tothom a córrer darrere seu. Començant per l’esquerra.

Al sud, el patró es repeteix, i amb un detall que desmunta encara més la lectura de l’espill. Quan el congrés espanyol va refusar els decrets d’habitatge, les protestes de València van acabar amb una forta repressió de la policia espanyola. De la policia que depèn del govern Sánchez, és a dir, d’un govern d’esquerres que atia les protestes. Hi va haver bales de goma, gas lacrimogen i detencions. Dilluns, a Barcelona, quan la manifestació per l’habitatge es va dissoldre, va arribar la nit: tretze detinguts, vint-i-vuit mossos ferits i els enfrontaments arrossegats fins a l’acampada de la plaça de Catalunya. Tampoc ací no hi ha cap partit que dirigesca res. Hi ha un carrer que passa davant de tots.

La plaça de Catalunya, ho sabem tots, no és un lloc qualsevol. Fa quinze anys, el maig del 2011, s’hi va plantar l’acampada del 15-M, també plena de gent jove que havia arribat a la conclusió que els partits no la representaven. Ells van inventar allò del “PPPSOE”, per deixar clar que eren els mateixos. Però aquell moviment sí que va trobar algú que el recollís. Primer van ser Podem i els Comuns, i després els seus hereus, que han arribat al consell de ministres. La trajectòria, doncs, té una ironia amarga: aquella esquerra que va nàixer a les places avui forma part del govern la policia del qual atonyina a les places. I la lliçó no és que el carrer no servesca de res. És que allò que el carrer obre no es tanca necessàriament com el carrer voldria. Com els independentistes sabem bé.

PS. Divendres VilaWeb Televisió tenia previst de començar un nou programa, La fi de l’exili, conduït per Josep Nualart Casulleras, que aquestes setmanes vinents anirà parlant, d’un en un, amb els grans protagonistes de l’exili. El primer previst era Gonzalo Boye, amb qui enregistràrem una llarga entrevista ahir, dimecres. Però, en veient com s’ha accelerat tot, hem decidit de publicar aquesta entrevista sense esperar més i passar La taca d’oli, el programa d’Ot Bou a divendres –excepcionalment, aquesta setmana. Vegeu el vídeo de La fi de l’exili.

Sovint m’heu sentit donar-vos les gràcies, perquè gràcies al vostre suport, gràcies al suport dels subscriptors, ara VilaWeb és capaç de fer esforços com aquests i d’oferir continguts com aquests. Avui ho vull tornar a dir.