Sebastià Alzamora, Premi Lletra d’Or per ‘Sala Augusta seguit de Llengua materna’

L’escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1952) ha estat distingit amb el premi Lletra d’Or al millor llibre publicat el 2025 per Sala Augusta seguit de Llengua materna, editat per Proa. El reconeixement s’afegeix a una llarga llista de guardons que han convertit aquest llibre en una de les obres poètiques més destacades dels darrers anys, entre els quals hi ha el Premi Nacional de Poesia, el Premi de la Crítica, el Premi Crítica Serra d’Or i el Premi Josep M. Llompart – Cavall Verd, atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

El jurat d’aquesta edició, integrat per Borja Bagunyà, Míriam Cano, Xènia Dyakonova, Andreu Gomila, Àngels Gregori, Llucia Ramis i Pau Sif, ha destacat el valor d’una obra que combina emoció, memòria i un llenguatge poètic directe i contemporani.

La valoració del jurat s’ha expressat en un sonet-glossa escrit per Xènia Dyakonova, que reivindica la vigència del llibre malgrat els nombrosos premis que ja ha rebut. El poema subratlla la capacitat d’Alzamora per fer riure i plorar i per parlar dels morts amb justícia, alhora que li transmet l’admiració dels membres del jurat.

Dos poemes

Sala Augusta seguit de Llengua materna és un díptic poètic format per dos poemes narratius que parteixen de dues experiències de memòria diferents, però estretament vinculades a la història i la societat mallorquines.

La primera part, Sala Augusta, pren el nom del cinema del centre de Palma construït damunt l’espai que havia ocupat una presó franquista durant la guerra de 1936-39. En aquell indret, els presos republicans esperaven l’execució en condicions infrahumanes. El poema recupera la memòria dels homes i les dones víctimes de l’aixecament feixista de 1936 a Mallorca.

La segona part, Llengua materna, aborda la mort de la mare de l’autor i trasllada la mirada cap a una memòria més íntima. Al mateix temps, esdevé un homenatge a les riveteres i cosidores de sabates que, entre els anys quaranta i vuitanta, van treballar de casa estant per a la indústria mallorquina del calçat, sovint en condicions laborals precàries i sense drets reconeguts. Una activitat que va quedar progressivament escombrada per l’expansió del turisme.

A través d’aquests dos relats, Alzamora connecta el dol personal amb la memòria col·lectiva i reivindica les vides anònimes que han contribuït a configurar la història de Mallorca.

Una obra reconeguda per la crítica

El llibre ha rebut elogis de diversos crítics i mitjans culturals. Anna Ballbona, a Serra d’Or, el defineix com un “díptic impactant i amorós”, mentre que Jaume C. Pons Alorda, al diari Ara, destaca que són “dos excelsos poemes narratius.”

Rosa Peroy, al Segre, el descriu com “un llibre que crema i bressola”, una obra que combina amor i fúria. També n’han destacat la força del llenguatge poètic i la capacitat de commoure el lector Jaume Coll Mariné, a L’Avenç, i Pere Gomila, al Diari de Menorca.