Vint anys després, recordant Anna Politkóvskaia

En arribar a casa ha sonat el telèfon. Des de la redacció em comunicaven la mort d’Anna Politkóvskaia, assassinada a Moscou.

L’Anna era una dona valenta. Una periodista enorme, incorruptible, que vivia a Rússia i escrivia el que veia. Putin li la tenia jurada des de feia temps. L’han morta d’un tret. Ordenat per ja sabem qui, m’imagine, que en aquestes coses les autories no acostumen a ser un misteri encara que no es puguen demostrar.

Una vegada, a Barcelona, crec que era el novembre de 2002, li vaig presentar un dels seus llibres al Col·legi de Periodistes en un acte organitzat pel PEN Club català. Després anàrem a sopar, amb el Carles Torner, la Dolors Oller i altres amics. La Politkóvskaia tenia una aparença física fràgil. D’aquelles persones que semblen fetes d’un material lleuger i que resulten ser de les més resistents que existeixen.

Algú li va preguntar si li feia por que la mataren. Ho van dir d’una manera eufemística, com es diuen aquestes coses quan no es volen dir del tot. I ella va respondre que el que realment li feia por era patir. Va comentar alguna cosa així com que si l’havien de matar esperava que ho feren fàcil i ràpid. No recorde les paraules literals, però el sentit era inequívoc.

Recordant aquell sopar, en aquest moment de ràbia infinita, només puc esperar que haja estat així. Que haja estat ràpid. És l’únic homenatge que puc retre-li ara mateix, i és un homenatge miserable, ho sé, però això i les llàgrimes que em baixen per la galta és l’únic que tinc.”

Aquest és el text que vaig escriure la nit que van matar l’Anna. Vint anys després ho he rellegit i no he volgut tocar-ne ni una coma. La ràbia no ha minvat. Simplement, ha tingut temps de fer-se més precisa.

Ara sé, a més, que la memòria no em va fallar: l’acte de Barcelona va ser el 15 de novembre de 2002, Dia de l’Escriptor Empresonat, i es deia “Reportera a Txetxènia: com ser testimoni d’una guerra bruta”. Feia només tres setmanes que l’Anna havia entrat a la sala Dubrovka amb aigua per als ostatges, convocada pels segrestadors. Quatre anys exactes després, el 15 de novembre de 2006, ens vam tornar a reunir al Col·legi de Periodistes, amb Josep Maria Huertas, Carles Torner, Marta Ter i Dolors Oller, per recordar-la sota un lema que llavors semblava una consigna i que avui sembla un deure: “Ni oblit ni silenci”.

Qui era?

Anna Mazepa va nàixer a Nova York el 30 d’agost de 1958, filla de dos diplomàtics soviètics d’origen ucraïnès destinats a les Nacions Unides. Va estudiar periodisme a la Universitat de Moscou, es va casar amb Aleksandr Politkovski, un dels rostres de la televisió de la perestroika, i en va prendre el cognom. Va passar per unes quantes redaccions, però el seu lloc al món el va trobar el 1999, quan Dmitri Muràtov la va fitxar per a la Nóvaia Gazeta. Aquell mateix any començava la segona guerra de Txetxènia, i l’Anna va decidir que aquella seria la seua guerra.

Hi va anar desenes de vegades. I hi anava com ningú més. No escrivia la guerra als despatxos dels generals ni a les conferències de premsa del ministeri, sinó als camps de refugiats, als hospitals sense medicaments, a les fosses i als anomenats “camps de filtració”, allà on desapareixien els homes txetxens. El seu periodisme era, en el sentit més literal, un periodisme de víctimes: el que tenia davant no eren fonts sinó persones, i la feina era que el país no pogués dir que no ho sabia.

Ho va pagar des del principi. El 2001 va ser detinguda per militars russos a Txetxènia, retinguda en un forat a terra i sotmesa a una execució simulada. Les amenaces d’un oficial de policia que ella havia denunciat la van obligar a passar una temporada fora del país. L’octubre del 2002, quan un escamot txetxè va segrestar el teatre de la Dubrovka, a Moscou, va ser una de les poques persones amb qui els segrestadors van acceptar de parlar; hi va entrar amb aigua i sucs per als ostatges. El setembre del 2004, quan anava a Beslan a cobrir el segrest de l’escola, va perdre el coneixement a l’avió després de beure un te. Mai no va arribar a Beslan. L’havien enverinada.

Anna Politkóvskaia va escriure llibres enormes que haurien d’haver estat llegits amb més atenció a Europa: sobre la guerra bruta de Txetxènia, sobre la Rússia de Putin, un dietari que es va publicar pòstumament. Hi deia, amb una claredat que llavors semblava exagerada i ara sembla profètica, que el que l’estat rus feia a Txetxènia no era una excepció sinó un mètode, i que aquell mètode acabaria definint el país sencer.

El dijous 5 d’octubre de 2006, en una entrevista a Ràdio Svoboda, l’Anna va explicar que preparava un article sobre les tortures a Txetxènia. Dos dies després, el dissabte 7, tornava de comprar. A l’ascensor de sa casa, al carrer Lésnaia de Moscou, un home li va disparar quatre vegades. L’última, al cap. Era el dia que Vladímir Putin feia cinquanta-quatre anys. Era, literalment, un regal d’aniversari. Tres dies després, a Dresden, Putin va dir que la influència de l’Anna en la vida política russa era insignificant i que la seua mort feia més mal a Rússia que no pas els seus articles. Ningú del govern no va anar a l’enterrament. Hi van anar milers de persones.

L’article, la Nóvaia Gazeta el va publicar inacabat pocs dies després, i a VilaWeb el vam traduir. Es titulava “Et designem terrorista”. Començava amb l’Anna asseguda davant desenes de carpetes, còpies d’expedients de presos acusats de terrorisme, i amb una idea tan simple com devastadora: la majoria d’aquells homes no eren terroristes, sinó que havien estat designats terroristes, perquè la fiscalia i els tribunals treballaven per omplir les estatístiques que demanava el Kremlin, i les causes es fabricaven, deia ella, “com xurros”. Hi transcrivia la carta d’un txetxè, Beslan Gadàiev, extradit per Ucraïna a Grozni: penjat d’un tub, descàrregues elèctriques als dits, una bossa negra al cap, i al final la confessió de tres assassinats que no havia comès, signada sota amenaces i davant uns periodistes convocats expressament. I hi havia una frase que avui em sembla la clau de tot: “Honestament, temo el seu odi.” No tenia por per ella. Tenia por de l’odi que aquella màquina fabricava, d’una generació de joves txetxens que tornarien a casa amb la vida i el cap destrossats. L’article s’acaba a mitja frase, amb l’advocat de Gadàiev presentant una queixa davant la fiscalia de Txetxènia. Després hi ha una nota de la redacció que diu que allà acaba el text i que no saben quines parts hi falten. Les parts que hi falten són la vida de l’Anna.

La justícia va arribar a mitges, que és la manera russa de no arribar. El 2014 el tribunal municipal de Moscou va condemnar a cadena perpètua el txetxè Rustam Makhmúdov, com a autor dels trets, i el seu oncle Lom-Alí Gaitukàiev, com a organitzador de l’assassinat. Els dos germans de Makhmúdov, Djabraïl i Ibraguim, van ser condemnats a catorze i dotze anys de colònia penal, i un ex-policia, Serguei Khadjikurbànov, a vint anys. Qui ho va encarregar no s’ha sabut mai oficialment, però tots sabem qui és. El Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Rússia per no haver fet allò que calia fer per trobar-lo.

Quan es van saber les condemnes, el Carles Torner, que llavors dirigia el PEN Internacional, va dir que la talla de l’Anna creixia cada dia. Tenia raó, però la justícia russa anava en sentit contrari: el 2021 el cas va prescriure sense que ningú hagués assenyalat qui havia pagat per disparar aquells trets. I el 2023 vam saber que Khadjikurbànov havia estat reclutat pel Ministeri de Defensa per anar a la guerra d’Ucraïna a final del 2022 i que, després de sis mesos al front, havia rebut l’indult. La redacció de la Nóvaia Gazeta i els fills de l’Anna, Ilià i Vera, van qualificar aquell indult de monstruosa injustícia. No crec que hi haja una imatge més exacta del que ella va explicar tota la vida: un dels homes que la van matar, perdonat per anar a fer a Ucraïna allò mateix que ella havia vist fer a Txetxènia.

Com escrivia?

L’Anna no feia anàlisis. No li interessaven gaire les grans teories sobre el Kremlin, els equilibris entre clans ni la geopolítica del Caucas, que eren l’especialitat de tants corresponsals estrangers a Moscou. El que feia era una altra cosa, molt més incòmoda: anar on passaven els fets, trobar algú que els havia haguts de suportar i escriure’n el nom.

Els seus texts són plens de noms i cognoms. De pobles concrets, de dates, de carrers. D’una mare que busca el fill desaparegut després d’una batuda, d’un vell que no ha pogut eixir del soterrani durant el bombardeig, d’un xicot que ha signat una confessió amb les costelles trencades. Ella sabia que la guerra només es converteix en una abstracció quan les víctimes perden la cara, i que el poder sempre prefereix parlar de xifres, d’operacions antiterroristes i de zones de seguretat. Per això el seu mètode era el testimoni. Gairebé sempre deixava parlar les persones amb les seues paraules, llargament, i es limitava a contrastar, a documentar i a posar-hi el context imprescindible. L’últim article n’és l’exemple perfecte: la carta de Gadàiev ocupa més espai que el text de l’Anna, i el text de l’Anna l’avala amb l’informe mèdic, la declaració de l’advocat i la denúncia a la fiscalia.

I s’hi implicava. No era una periodista que observava des de fora i després escrivia amb distància. Quan veia una injustícia, intentava aturar-la. Va ajudar a evacuar ancians abandonats a Grozni sota les bombes, va entrar a la Dubrovka amb aigua per als ostatges, i a la redacció de la Nóvaia Gazeta la gent feia cua per parlar amb ella, perquè sabia que era l’única persona a qui podia explicar el que li havia passat i que l’escoltaria. Hi havia qui li retreia aquesta manca de neutralitat. Ella pensava, crec, que entre el botxí i la víctima la neutralitat és una manera de triar el botxí.

Escrivia sense ornaments, amb frases curtes i una ràbia continguda que de tant en tant esclatava. No buscava l’estil, buscava que el lector no pogués girar la cara. I això, en un país on tota la maquinària de l’estat estava dedicada precisament a fer que la gent giràs la cara, era la cosa més subversiva que es podia fer.

Vint anys després

Després de l’Anna han vingut Natàlia Estemírova, Borís Nemtsov, Aleksei Navalni i tants altres. La Nóvaia Gazeta va haver de deixar de publicar a Rússia el 2022 i ara treballa a l’exili, a Riga, i fent també una edició en anglès que és una de les millors finestres a la realitat de Rússia. Aquests dies ha escrit molt sobre la seua periodista, i la filla de l’Anna, Vera, hi ha presentat un avançament del llibre que ha escrit parlant de sa mare. Vera era a punt de parir quan van matar sa mare i a la criatura li va posar de nom Anna Victòria. Ferotge com la mare.

Dmitri Muràtov va rebre el premi Nobel de la pau l’any 2021 i el va dedicar als companys morts. Aquest mes de gener, a Moscou, uns desconeguts van destruir la placa que la recordava. I Europa va descobrir a Butxa allò que l’Anna havia escrit sobre Grozni vint anys abans. La paraula que ella va desmuntar en el seu últim article, “terrorista”, continua essent l’eina preferida del règim per a convertir en criminal qualsevol que li faça nosa.

Jo, mentrestant, torne sovint a aquell sopar de Barcelona. A aquella dona prima, d’ulls finíssim i cabells curts, que semblava que el vent se la podia endur, explicant amb tota la serenitat del món que no li feia por morir sinó patir. Aquella nit, tot sopant, ho vaig entendre com una confidència. Ara ho entenc com una lliçó de periodisme: sabia perfectament el preu de la seua feina, l’havia calculat, i havia decidit que valia la pena de pagar-lo perquè la veritat arribàs a algun lloc. Aquella dona d’aparença fràgil era en realitat, la més valenta que he conegut mai.