Les eleccions que enguany poden canviar el món

Aquests tres mesos vinents, tot un seguit d’eleccions i de referèndums pot alterar alguns dels equilibris que marquen avui la geopolítica mundial. Hi haurà votacions que poden obrir processos d’independència, unes altres poden canviar governs amb un pes internacional enorme i n’hi haurà que serviran, sobretot, per a mesurar fins on arriba el suport de dirigents i règims, amb conseqüències que van molt més enllà de les seves fronteres.

Aquestes són algunes de les cites electorals més importants que resten del 2026.

29 d’agost: el viratge d’Islàndia cap a la Unió Europea

La primera votació arribarà d’ací a pocs dies. El 29 d’agost, els islandesos decidiran si volen que el govern reprengui les negociacions d’adhesió a la Unió Europea, aturades d’ençà de fa més d’una dècada.

No serà encara un referèndum sobre l’entrada a la UE. Si guanya el sí, es reprendran les negociacions i qualsevol acord final haurà de ser sotmès a un segon referèndum. Si guanya el no, el procés continuarà paralitzat.

Islàndia ja forma part de l’Espai Econòmic Europeu i de Schengen, però tradicionalment ha refusat d’entrar a la UE, sobretot per la voluntat de preservar la sobirania sobre la pesca. La guerra d’Ucraïna, la inseguretat creixent a l’Atlàntic nord i la tensió per la pretensió nord-americana sobre Grenlàndia han modificat, tanmateix, els termes del debat.

La Unió Europea ja no és vista únicament com un bloc econòmic, sinó també com un bloc polític i diplomàtic capaç de reforçar la sobirania islandesa, ara que l’amenaça percebuda no prové solament de Rússia, sinó també de les ambicions d’un altre membre de l’OTAN. Al gener, fins i tot, Billy Long, candidat de Donald Trump a ambaixador a Islàndia, va causar indignació quan va fer broma dient que el país es convertiria en el 52è estat dels EUA i que ell en seria el governador.

La ministra d’Afers Estrangers, Þorgerður Katrín Gunnarsdóttir, ha arribat a dir que, si les negociacions avançaven de pressa, Islàndia podria ser membre de la UE el 2028.

No serà l’única cita electoral europea de la tardor. Suècia elegirà parlament el 13 de setembre; Letònia, un dels estats de la UE i de l’OTAN més exposats a Rússia, votarà el 3 d’octubre. L’endemà serà el torn de Bòsnia i Hercegovina, que renovarà la presidència tripartida i els principals parlaments d’un estat encara condicionat per la tensió entre les entitats que el formen. I el 25 d’octubre Bulgària elegirà president, en què tornarà a pesar la relació amb Rússia i l’orientació del país dins la UE i l’OTAN.

18-20 de setembre: Rússia vota en plena guerra

Entre el 18 i el 20 de setembre, Rússia elegirà els 450 diputats de la Duma. Seran les primeres eleccions parlamentàries d’ençà de la invasió d’Ucraïna. Més que no pas el resultat, una de les qüestions més significatives serà que Moscou pretén d’organitzar la votació també als territoris ucraïnesos que ocupa. També cal tenir en compte que les eleccions arriben en un moment en què el Kremlin exerceix un control com més va més ferri sobre les institucions i la societat civil.

La qüestió, per tant, no és si Rússia Unida, el partit de Putin, conservarà el control de la cambra, cosa pràcticament assegurada, sinó què diran les eleccions sobre la Rússia que emergeix després de quatre anys i mig de guerra. La candidatura oficialista ha incorporat entre els noms destacats veterans, corresponsals militars i figures com el ministre d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov.

Moscou també mirarà de convertir els tres dies de votació en una demostració de normalitat institucional malgrat la guerra. Per això, qualsevol alteració significativa de la jornada electoral tindria un valor polític i simbòlic molt superior al d’uns comicis ordinaris.

Mentrestant, l’espai per a l’oposició s’ha reduït encara més. El Tribunal Suprem rus ha exclòs de les eleccions Iàbloko, l’únic partit registrat que defensava obertament d’aturar la guerra. Aquesta setmana també ha refusat el recurs contra l’exclusió i un dels dirigents més coneguts de la formació, Lev Xlosberg, ha estat condemnat a més d’onze anys de presó per les crítiques al conflicte. Però la repressió va molt més enllà dels partits. Grigori Melkoniants, dirigent de Golos, la principal organització independent d’observació electoral, compleix una condemna de cinc anys de presó; Memorial, una de les organitzacions de drets humans més importants i premi Nobel de la pau, ha estat declarada “extremista”; i aquests darrers mesos també hi ha hagut detencions i processos contra periodistes, activistes i veus contràries a la guerra.

Les eleccions arribaran, doncs, sense una alternativa real al poder. Més que no pas decidir qui governa Rússia, els comicis serviran per a mesurar fins a quin punt la guerra ha acabat de consolidar el control del Kremlin sobre les institucions i l’espai públic.

23 de setembre: la pugna pel poder al Marroc

El 23 de setembre, el Marroc elegirà els diputats de la Cambra de Representants en unes eleccions que poden comportar un canvi important al capdavant del govern. Aziz Akhannouch, primer ministre d’ençà del 2021, no s’hi presentarà i la retirada ha obert una pugna pel relleu en un sistema que, malgrat la forta verticalitat entorn del rei, és marcat per rivalitats entre xarxes de poder, aparells de seguretat i interessos econòmics.

S’ha documentat, per exemple, la rivalitat entre els serveis de seguretat interior i la policia, dirigits per Abdellatif Hammouchi, i els serveis d’intel·ligència exterior, encapçalats per Yassine Mansouri. També hi ha tensió entre aquests sectors de l’aparell de seguretat i l’entorn polític i empresarial d’Akhannouch. De fet, la crisi de Ceuta de final de juliol ha tornat a situar aquestes entranyes del règim sota el focus.

Encara no s’ha aclarit fins a quin punt l’arribada de desenes de milers de persones a la frontera va ser del tot espontània, tolerada per una part de l’aparell o aprofitada políticament. Algunes veus dissidents interpreten tant la gestió de Ceuta com els moviments entorn del Sàhara Occidental en aquesta lluita més àmplia per la influència dins l’estat. El periodista marroquí Ali Lmrabet, per exemple, diu que l’ordre de no aturar inicialment el moviment a Ceuta va arribar “de molt amunt” i contextualitza l’episodi en el funcionament d’allò que anomena“l’estat profund” marroquí.

Mentrestant, l’Agrupació Nacional dels Independents (RNI), el partit d’Akhannouch, ara és encapçalada per Mohamed Chaouki, però la cursa pel futur cap de govern és oberta. I ací ha emergit amb força Fouzi Lekjaa, ministre delegat de Pressupost i una de les figures més ben posicionades per al relleu. Al juliol es va incorporar al Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), una formació històricament vinculada als cercles del palau. Lekjaa no és una figura qualsevol. Dirigeix la federació marroquina de futbol d’ençà del 2014 i el seu nom ha quedat estretament associat als èxits internacionals de la selecció. Alhora, fa anys que ocupa càrrecs centrals en l’administració econòmica de l’estat i coneix de prop les estructures del poder. La perspectiva del Mundial del 2030, que el Marroc organitzarà amb Espanya i Portugal, encara en reforça més la projecció pública.

Lmrabet sosté que Lekjaa fa anys que és preparat per sectors de l’aparell de l’estat per a encapçalar el govern. No és un fet acreditat, però la seva entrada sobtada en la política partidista ha alimentat encara més les especulacions. Per això, les eleccions del setembre no serviran solament per a saber qui dirigirà formalment el govern, sinó també per a veure com es reordena el poder entorn del palau després de la retirada d’Akhannouch.

4 d’octubre: el Brasil, principal contrapès al tomb conservador sud-americà

Les eleccions brasileres poden acabar de decantar el gran viratge polític que viu l’Amèrica del Sud. El 4 d’octubre es farà la primera ronda de les presidencials i de les eleccions generals i, si cap candidat no obté la majoria necessària, n’hi haurà una altra el 25 d’octubre.

El president Luiz Inácio Lula da Silva, de vuitanta anys, aspira a un nou mandat, però aquesta vegada la candidatura té una dimensió continental. El Brasil és la principal potència sud-americana encara governada per l’esquerra, en un moment en què bona part dels veïns han girat cap a l’extrema dreta i, en uns quants casos, cap a discursos fortament autoritaris.

L’Argentina és governada per Javier Milei; José Antonio Kast va prendre possessió de la presidència de Xile al març; Abelardo de la Espriella, candidat d’ultradreta avalat per Trump, acaba de guanyar les presidencials colombianes; i també el Perú, Bolívia i l’Equador tenen governs de dreta. L’Uruguai, governat pel Front Ampli, és una de les poques excepcions. El mapa polític que havia dibuixat la nova “marea rosa” a començament de la dècada s’ha capgirat en molt poc temps.

És en aquest context que el principal rival de Lula, el senador Flávio Bolsonaro, fill de l’ex-president Jair Bolsonaro, adquireix una importància que va molt més enllà de la política brasilera. Una victòria podria completar gairebé del tot el tomb conservador de l’Amèrica del Sud i incorporaria el Brasil, el país més poblat, l’economia més gran i un dels principals actors diplomàtics del sud global, en un eix regional molt més pròxim a Washington.

La cursa, a més, és molt ajustada. Els sondatges continuen situant Lula al davant a la primera ronda, però en una hipotètica segona ronda contra Bolsonaro la diferència s’ha reduït fins al marge d’error.

La pugna representa també dues maneres gairebé oposades d’entendre la posició del Brasil al món. Lula ha defensat una política exterior autònoma, l’enfortiment dels BRICS, els vincles amb la Xina i la voluntat que el Brasil tingui veu pròpia entre Washington i Pequín. Bolsonaro, en canvi, ha promès de refer les relacions amb els Estats Units i té el suport de sectors pròxims a Trump. Milei fins i tot va participar en la convenció del seu partit.

Per tant, les urnes brasileres no decidiran solament si Lula continua quatre anys més al Palau del Planalto, sinó que també determinaran si el Brasil continua essent el principal contrapès al nou bloc conservador sud-americà o si s’hi incorpora.

5 d’octubre: la independència torna al centre del debat al Quebec

L’endemà del Brasil votarà el Quebec. Les eleccions a l’Assemblea Nacional són previstes per al 5 d’octubre i podrien tornar a situar un partit independentista al govern. El Partit Quebequès (PQ), encapçalat per Paul St-Pierre Plamondon, arriba a la campanya en primera posició.

La importància de la votació va molt més enllà d’un canvi de govern. St-Pierre Plamondon manté el compromís de fer un tercer referèndum d’independència durant el primer mandat del PQ. Aquesta setmana, tanmateix, ha anunciat que no convocarà la consulta mentre Donald Trump sigui president dels Estats Units.

Això concentra enormement el calendari. Si Trump completa el mandat, deixarà la Casa Blanca el gener del 2029, mentre que una legislatura quebequesa començada aquesta tardor s’acabaria previsiblement el 2030. Per tant, si el PQ compleix la promesa, la data més probable per a un tercer referèndum seria entre el 2029 i el final de la legislatura.

Les enquestes encara situen el suport a la independència clarament per sota del 50%, però la tornada del PQ al govern faria que una qüestió que semblava adormida d’ençà del referèndum del 1995 tornés al centre de la política. Aleshores, el no es va imposar per un marge mínim: un 50,58% contra un 49,42%.

I, tan sols dues setmanes després, el Canadà afrontarà una altra votació sobre la seva integritat territorial. El 19 d’octubre, els ciutadans d’Alberta participaran en un referèndum de deu preguntes. Una d’aquestes, que ha esdevingut la més transcendent, demana si el govern provincial ha de començar el procés jurídic necessari per a fer un referèndum vinculant sobre la separació del Canadà.

Una victòria d’aquesta opció, ara mateix poc probable, podria obrir un conflicte constitucional de gran magnitud i situar per primera vegada en dècades un moviment d’independència fora del Quebec. El moviment s’alimenta sobretot del malestar d’una part de la població d’aquesta província rica en petroli i gas amb les polítiques ambientals i fiscals del govern federal. El primer ministre canadenc, Mark Carney, ha avisat que el procés es pot convertir en un “joc perillós” i l’ha comparat amb el Brexit.

En menys de quinze dies, doncs, el Canadà podria veure com el debat sobre la secessió reapareix simultàniament al Quebec i a Alberta, dues províncies separades per milers de quilòmetres i amb tradicions polítiques gairebé oposades.

27 d’octubre i 28 de novembre: eleccions a Israel i Palestina

El 27 d’octubre, Israel farà les primeres eleccions generals d’ençà de l’atac d’Hamàs del 7 d’octubre de 2023 i de les guerres posteriors a Gaza, el Líban i l’Iran. Per a Benjamin Netanyahu, poden ser les eleccions més difícils de la seva carrera. Els sondatges indiquen que la coalició de partits nacionalistes, religiosos i d’extrema dreta que l’ha sostingut podria perdre la majoria, encara que ara com ara l’oposició tampoc no té un camí evident per a formar govern.

En joc hi haurà molt més que la continuïtat de Netanyahu. El resultat afectarà el futur de Gaza i la reconstrucció, la política d’assentaments a Cisjordània, les negociacions amb Hamàs, l’equilibri entre Netanyahu i els seus socis més ultranacionalistes, la relació amb l’Iran i el conflicte intern sobre el poder del Tribunal Suprem i de les institucions judicials israelianes.

Un mes després, el 28 de novembre, els palestins han estat convocats a les urnes per a elegir un nou Consell Legislatiu. Si les eleccions es fan finalment, seran les primeres legislatives palestines d’ençà del 2006. La Comissió Electoral Central ja ha començat el procés de registre i preveu d’organitzar la votació a Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de Gaza. Aquesta és, precisament, la gran incògnita. Fer unes eleccions simultàniament en territoris fragmentats, ocupats o devastats per la guerra serà extraordinàriament difícil. Gaza continua destruïda en bona part i Hamàs, tot i haver anunciat al juliol la dissolució del seu govern, encara hi conserva influència administrativa i de seguretat.

La darrera vegada que els palestins van elegir el parlament, el 2006, Hamàs va derrotar Fatah. La ruptura posterior entre tots dos moviments va acabar dividint territorialment el poder palestí entre Gaza i Cisjordània. Vint anys després, les urnes poden determinar no solament qui representa els palestins, sinó també amb quina legitimitat política es pot encarar la reconstrucció de Gaza i qualsevol negociació futura sobre un estat palestí.

3 de novembre: el gran examen de Donald Trump

Entre les eleccions israelianes i les palestines hi haurà probablement la cita electoral amb més capacitat immediata de modificar la política mundial: les eleccions de mig mandat dels Estats Units, el 3 de novembre. S’hi renovaran els 435 escons de la Cambra de Representants i 35 dels 100 del Senat.

Allò que es decidirà, en realitat, és quant de poder conservarà Donald Trump durant els dos darrers anys del mandat. Ara com ara, els republicans controlen la Casa Blanca i totes dues cambres del congrés. Si mantenen aquesta majoria, Trump conservarà un marge molt ampli per a desplegar l’agenda interior i exterior. Si els demòcrates recuperen una cambra –o totes dues–, el president haurà de governar amb un congrés dividit i tindrà moltes més dificultats per a aprovar pressuposts, reformes fiscals i bona part del seu programa legislatiu.

La batalla pel Senat és complicada per als demòcrates, que necessiten guanyar quatre escons nets. Nou de les votacions són considerades competitives i sis corresponen a escons actualment republicans. Però les eleccions arriben en un moment delicat per a Trump. Un sondatge de Reuters/Ipsos publicat aquesta setmana situava l’aprovació de la presidència en un 33%, el nivell més baix del mandat, enmig del malestar pel cost de la vida i per la guerra de l’Iran.

El resultat és especialment difícil de projectar sobre la política exterior perquè el segon mandat de Trump ha estat molt més intervencionista. Una victòria republicana podria ser interpretada per la Casa Blanca com una ratificació de l’estratègia seguida a l’Iran, Veneçuela o Grenlàndia i donar-li més marge per a aprofundir-la. Una derrota, en canvi, podria limitar-ne la capacitat legislativa i pressupostària, però també obrir una etapa de confrontació molt més intensa entre la presidència i el congrés. El resultat tindrà, en tot cas, repercussions directes sobre Ucraïna, l’Iran, Israel, l’OTAN, la guerra comercial, els aranzels i les relacions de Washington amb la Xina.

El calendari electoral no s’acabarà ací. Nova Zelanda farà eleccions generals el 7 de novembre, amb una cursa ajustada entre el govern de Christopher Luxon i l’oposició laborista. Haití ha convocat per al 13 de desembre la primera tanda de les presidencials i legislatives, juntament amb un referèndum constitucional, després d’anys sense eleccions. I el Sudan del Sud manté la intenció de fer el 22 de desembre les primeres eleccions d’ençà de la independència, tot i que les Nacions Unides han alertat que els preparatius continuen essent insuficients.

Tots aquests no són processos equiparables. A Rússia, l’oposició a la guerra ha estat pràcticament expulsada de les urnes. Al Marroc, la monarquia continua concentrant una part decisiva del poder. A Palestina, aconseguir de fer unes eleccions simultàniament a Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est ja és, per si sol, un desafiament polític i logístic. Al Canadà, en canvi, dues votacions ben diferents poden tornar a posar la integritat territorial de l’estat al centre del debat. De Reykjavík a Ramal·lah, passant per Moscou, Rabat, Brasília, Quebec i Washington, el 2026 encara té moltes urnes per a obrir. I en unes quantes no s’hi decidirà simplement qui governa els quatre anys següents, sinó també processos d’independència, influència regional i el rumb de la geopolítica internacional dels mesos i els anys vinents.