Els tres llocs especials de Mallorca per a Caterina Karmany

Partir d’un lloc estimat mai no és fàcil, ni molt manco estar-ne fora trenta anys. Però tornar-hi, fer un canvi brusc de la ciutat a un poble de l’interior de Mallorca d’uns 2.000 habitants, tampoc no ho és. Això no significa que partir –ni tornar– hagi estat dolent ni una decisió desencertada, sinó més aviat el contrari.

Si agafam un mapa de Mallorca, hi posam un compàs ben al mig i donam una volta a tota l’illa com una ballarina, l’agulla que el manté ferm no es mouria de Sant Joan, al pla de Mallorca. O així, almanco, els agrada descriure la seva situació als veïns, no sense discrepàncies amb sineuers i lloritans. Allà les cases són baixes. Els carrers hi tenen una tonalitat groga a l’estiu. És pla, amb el permís del puig de Sant Nofre, de 254 metres, que l’acompanya. 

Hi va viure la infància la periodista Caterina Karmany, avui corresponsal de TV3 a les Illes. “A Sant Joan he passat els millors moments de la vida i els pitjors, probablement”, ens conta. I és allà on ha tornat després de trenta anys de fer feina a Barcelona i, després, a Madrid.

Karmany és una persona inquieta. Moguda. Remoguda. Transmet serenor, malgrat que es mogui amb la pulsió dels nervis. I traspua una sensació que no envolta tothom: que és bona persona.

No he tocat el timbre i ja em convida a passar a casa. En Xop, el seu ca, també. Als pobles, a diferència de Ciutat, encara es pot deixar la porta d’entrada oberta. I així ens la trobam. Abans que no m’expliqui aquells moments especials per a ella a Sant Joan, anam a la floristeria del poble a cercar unes flors. Sempre en té, diu. Blanques i grogues. I no sé si és perquè em recorden als seus cabells o a l’energia que destil·la, però trob que aquell groc sembla fet per a ella.

Tornar per necessitat

“Tornar aquí va ser com una necessitat que em va venir escrivint, també. Quan vaig escriure El temps de les magranes vaig tenir com una enyorança. L’escrivia de l’enyorança estant”, comenta. I en aquell temps, fa ben poc, va prendre el mal que tot jove que va i ve de casa per temporades ha experimentat algun cop a la vida: “Cada vegada que me n’anava, plorava més. Notava que em costava més anar-me’n.” El llibre, escrit amb aquesta enyorança i amor per la terra que descriu, és un homenatge a les dones de la seva vida: les amigues, sa mare, la germana. Li va remoure tantes coses, que va decidir de tornar-hi; i amb la jubilació de Margalida Solivellas, va tenir una oportunitat que potser no es tornaria a presentar. 

L’adaptació no va ser fàcil. Va partir del poble a divuit anys i en va tornar quan en tenia quaranta-vuit, tot i que en molts moments se sentia com aquella jove que partia amb pors: “És difícil començar de zero. Tothom té la seva vida muntada. Els meus fillols. Els meus amics. Jo me l’havia de muntar a quaranta-vuit anys i ha estat més difícil que no pensava. Per això tenc en Xop, també.” I va canviar el xip.

En una de les voltes que feim al poble, la mirada de Karmany canvia de sobte. L’expressió facial és d’una alegria immensa. La d’un nin que troba un caramel. La d’una persona que es retroba amb una amistat de fa molts anys. “És mon paret!” I aquest, per ella, és el moment del dia. No n’hi ha cap pus que l’iguali. I això només li ho pot donar Sant Joan. N’Antoni Karmany ja té noranta-dos anys i surt amb una gorra i un caminador a cercar unes panades. “Te n’he de dur una?” “Sí.” I així ho fa cada dilluns. “Quan el veig, dic que estic molt contenta de ser aquí per a poder-lo abraçar totes les vegades que pugui. I a ma mare també.”

La cuina, els ametllers i les magranes

Si al primer lloc on ens trasllada Karmany és més general, el segon el dividim en una sèrie d’indrets concrets de Sant Joan. El primer, la cuina de ca seva. Va heretar la casa de la tia Maria i va decidir de fer-hi reforma. Tot i que a dalt hi té un estudi, aquella cuina blanca que dóna al corral on després anirem s’ha convertit en el seu centre logístic. És on més escriu.

Avui ho pot fer de cara. No se n’amaga gens. Fins i tot ha publicat. Però quan era petita, que és quan va descobrir que l’escriptura seria una companya inseparable de vida, ho feia d’amagat: “Sempre m’havien dit que havia de ser molt normal. Ens ho han dit a totes les dones de la meva edat. I, és clar, em vaig fer una especialista a ser com els altres. I els altres no escrivien, que jo sabés.” Escriure és un alliberament per a ella. Ha descobert que la fa molt feliç, tot i que és una afició solitària. “Quan sóc aquí amb els meus personatges… és difícil d’explicar, però és com una unió amb l’univers, amb la natura, amb jo mateixa. A vegades trec coses que no sé ni jo que duc. És teràpia i és meravellós.”

Per això El temps de les magranes ha resultat “un núvol”, per a ella: “Va sortir de la inconsciència, de les entranyes i del cor.” I no esperava que el publiqués ningú. Justament, un dels altres racons on ens du és un magraner que té al corral de casa: “És un arbre que per a jo és superfamiliar i molt de la meva infància. De pelar magranes, menjar-les, de molts d’horabaixes d’ajudar la tia o la padrina a treure’n el granet… Per jo és molta nostàlgia.”

Tot un ritual, com el d’anar a espolsar ametlles. Hi anam i aquells ametllers de la família avui estan mig condemnats per la xilel·la, un bacteri que tant de mal ha fet als ametllers de les Illes. Ens recorda com d’espolsar ametlles, d’aquell moment compartit de col·lectivitat, sempre en sortien converses. Com amb les magranes. I era un temps de desconnexió, que ara només troba sortint a córrer una hora de ben de matí.

Aquests moments eren protagonitzats sobretot per dones. Per Karmany, les dones són un fonament. L’arquitectura de la seva vida. I em mostra una bossa que diu: “Els qui de dones malparlaran, cauran en la meva ira.” “Crec que les dones perdem molt temps malparlant de les altres dones. I no ho hem de fer, perquè juntes podem fer moltes coses. Seguim uns cànons heteropatriarcals, amb uns estereotips que han marcat els homes, i això ens separa. Però juntes som com una magrana, granets individuals units amb una membrana que fa un fruit poderosíssim. Ens ho hem de creure.”

El turisme ens obliga a canviar d’hàbits

Sortim de Sant Joan per a anar a la mar. En guarda el record de jove, d’anar-hi amb son pare, sa mare i la germana. Potser un pic cada quinze dies. Una truita amb trempó i tornar-ne cap al tard. “És una cosa que ja no podem fer. I em fa molta pena. D’ençà que visc aquí, no hi vaig”, lamenta. El problema, el de tants mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers: ja no es pot anar enlloc.

“Està totalment col·lapsat i saturat. He canviat totalment l’hàbit d’anar a la mar, perquè em fa mal al cor. Em fa molt de mal la terra i em fa molt de mal la llengua. Són coses que de fora podia intuir, però no les vivia. I ara les veig dia a dia. I em fa mal el futur dels nostres fillols, també. Ens ho carregam tot”, diu.

És un poc més optimista amb la llengua: “Cal xerrar, sentir, pensar, escriure i fer en català. Quan em vols imposar una altra manera de xerrar, també em vols imposar una manera de sentir, d’estimar.” Per sort, a Sant Joan encara pot viure vint-i-quatre hores en català. Però no és tan optimista amb la terra: “Em fa mal la terra perquè som una illa, tenim els recursos limitats i què farem si la destrossam tota? És desesperant.”

“Som molts mallorquins que hem canviat d’hàbits per no haver-nos de trobar determinats col·lapses”, afirma. El turisme és una taca d’oli que es va estenent. El model econòmic és devastador i les conseqüències han arribat també als pobles més allunyats de la mar, fins i tot a Sant Joan. Als pobles del pla ja no es venen cases per a la gent del poble.

Com que ha canviat d’hàbits, també ha canviat de platja. Diu que fa anys que no va al Trenc, que és la preferida. Perquè haver de fer molts quilòmetres i trobar-ho tot saturat no paga la pena. Ara va a la platja de Muro. És també un refugi, quan pot, de matins i capvespres. Hi pot córrer, la mar va plana, l’aigua és turquesa. N’ha d’evitar el diumenge i les hores centrals perquè, com tot, està estibat. Però hi pot desconnectar i trobar el seu moment.

Abans de partir, deixa una reflexió final: “El tema és no perdre identitat, no perdre recursos naturals, no perdre territori i no perdre la llengua.” I jo surt d’allà pensant que ella lluita d’una manera particular perquè això sigui possible, almanco al seu redol. Tornant a casa després de trenta anys. Enyorant –i escrivint– en català. I fent de Sant Joan un refugi on poder dir ‘Bon dia’ a cada veí amb qui es troba.