Closcadelletra (DXX): Tibadora de llenguatges, tibadora de l’amor!

És un temps per a callar com un mort o fer el bategot lingual xisclant lucideses. És una cadira sense cul. És un miratge en bucle. És un espiadimonis drogat amb fentanil. És un acte de gratitud. És suc de mopi. És escalfabraguetes a dojo. És una enquesta sobre els nostres enemics. És el suplici connectat amb el dolor. És un menjaclosques. És foc i fum. És la vehemència dels temes teòrics i carnívors. És desgavell de sons. És una casa santa. És l’emmanillament de la innocència. És un llibre de viatges. És cosa poca. És un saltiri de foc. És un verí que guareix ferides. És el tall que es bada. És la desolació del “Mira’m i no em tocs”. És l’arxipèlag que s’enfonsa cap als inferns. És el tanatori en flames. És l’abandó de la gràcia. És l’escalada temerària. És llavorim de paraules de vidre esmicolades. És una manera de clavar entotsolaments i reptes pels cruis i els grops. És el desgavell de rodella. És el floc de pètals de rosa. És la tírria. És la grisalla de les hores. És el deliri dels caps de cantó retallats a consciència. És el darrer alè del despertar. És posidònia assassinada. És el clau al cervell. És l’impossible. És no res.

Perdona’m!

És estrany, ara tenc la mania de la brevetat. Qualsevol cosa que llegeixi em fa la impressió que mai no és prou curta.

L’objecte més senzill inaugura un record.

Els sofriments nous es disfressen sota els noms d’antics plaers.

I si algú, cop en sec i ben tranquil·lament, et reemplaçàs?

No són suggestions espontànies, sinó que cada mot ocupa el seu lloc en la rodona dels dies amb una situació ben justa i significativa.

Què et pensaves? No escriure de l’actualitat ni de l’actalitat!

Duc romegueres enfilades pels dits i puc recollir tots els roïssos que cauen de la taula dels vells grecs que glopejaven la deixa de l’amat.

No vull perdre el coratge perquè podria escurçar el camí amb les vetesifils de lligar la frase!

Inventar i descobrir acab de veure que en llatí volen dir el mateix i això m’ha aixecat l’ànim.

No m’agenollaré mai ni per dins ni per fora.

No hi ha començaments. No ho sabies? Tot són continuacions!

Per mor d’això no m’atur de llepar la carnera del verb.

I brod amb el fal·lus ple de boixets que pengen. Clav amb tota l’exactesa les agulles saqueres que puc per fer una filigrana de brodaria que canti els alliberaments necessaris per a sobreviure en aquest món de femer i de barbàrie.

Practic una sobrietat vibrant.

I me’n desfaig de la penada amb dos bons llongos que m’allunyen de les morbositats fàcils de la bijuteria emocional que fa dels humans uns mascarats i uns falsos que no tenen consol ni fan mirera.

Caç amb el gambaner paraules al vol i les estoig devora les cordes vocals per poder cantar les joies que potser vindran dins els redols vinosos de l’alba o en les apagades foscors cromàtiques de daurats del capaltard.

Només quan em cacen en una llova, una tiba, la llibertat comença.

Visc dins la fam de lleugeresa i d’un moviment ascensional que no té aturall.

Tib tant quan puc la llengua!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: