Espanyolitat fràgil

Les xarxes corporatives de la Generalitat tenen el costum de felicitar el dia oficial de cada autonomia amb una publicació ben coenta, que es proposa de subratllar els nexes d’unió entre el País Valencià –la Comunitat Valenciana, perdó– i el territori en qüestió. Per exemple, el 9 de juny, dia de la Rioja i de Múrcia, amb la primera, es ressaltava una tradició vinícola compartida i amb la segona, amb una imatge de la torre de la Foradada, fortalesa defensiva situada a la frontera, es feia referència a la “cultura”, les “tradicions” i la “unió de la nostra gent i de la nostra manera de viure a la Mediterrània”. Tot això en castellà, és clar. I, amb una foto de la torre, un lapsus molt interessant, perquè no deixa de ser una imatge inapel·lable de l’existència històrica d’una frontera entre dos estats.

Ara, quan les xarxes de la Generalitat varen començar aquesta pràctica, més d’u, més de dos i més de tres frisàvem per veure els equilibris i els volantins que els tocaria fer als responsables de les publicacions corresponents quan arribàs l’11 de setembre i calgués felicitar els nostres veïns catalans. Així doncs, si el 2 de maig, dia de la Comunitat de Madrid, la Generalitat destacava “els llaços culturals i històrics” que uneixen les dues autonomies, i el 28 de febrer, dia d’Andalusia, subratllava aquesta unió en els “profunds llaços d’afecte i convivència”, quan, divendres passat, 11 de setembre, va tocar el torn a Catalunya, aquesta retòrica buida de llaços d’unió es reduïa simplement a la Mediterrània: amb Catalunya, als valencians, només ens uneix la Mediterrània. I encara gràcies.

L’any anterior, l’11 de setembre de 2025, va ser més divertit encara, perquè, per a la Generalitat, els llaços que llavors ens unien amb Catalunya es reduïen a la construcció d’Espanya. I prou. I, per a deixar-ho més clar encara, en el cartellet de la publicació, s’introduïa, a més de les banderes oficials de cada autonomia, una bandera d’Espanya, cosa que no s’havia fet –ni es fa– amb les altres. Sigmund Freud escriuria una enciclopèdia, només amb aquest material. Més encara si tenim en compte que, a diferència de les autonomies que només tenen el castellà com a llengua oficial, en què el text es fa en aquesta llengua i prou, en el cas de Catalunya, la publicació era bilingüe: valencià i castellà. O català i castellà? En el cas de Galícia, per contra, la publicació era trilingüe: castellà, valencià i gallec. Com anem veient, segons els actuals estadants del palau de Manises, catalans i valencians només tenim com a nexe d’unió que l’atzar geogràfic ens ha col·locat al costat i, a més, parlem dues llengües completament diferents: llavors, per què la publicació no es fa trilingüe: en valencià, català i castellà? Hauria sigut èpic. Una oportunitat desaprofitada per a una nova entrada al llibre Guinness com a rècord a l’hora de fer el ridícul. Llàstima.
Així i tot, amb aquest tractament lacònic del veí no n’hi havia prou, per a tot un seguit de comentaristes de les xarxes que denunciaven la traïció que significava la publicació. M’heu defraudat. Venuts als separatistes. Agents de l’imperialisme i de l’or català. L’únic que ens pot unir als catalans és un mur més alt que el de Trump amb Mèxic. I, com que la geografia ens hi obliga, que el nom de Catalunya s’esborre, com també els seus habitants. Qué bonita Cataluña sin catalanes.

Ens en podem escandalitzar, però, al remat, és una actuació plenament coherent amb la idea nacional espanyola hegemònica. Ens ho demostrava de la mateixa manera fa unes quantes setmanes el diari El País, el far del progressisme il·lustrat espanyol, quan ens explicava que l’independentisme català havia fracassat, a l’hora d’imposar el nom de “català” al departament francès dels Pirineus Orientals en una consulta ciutadana. Que la terra dels catalans tinga oficialment l’adjectiu “català” al nom és independentisme. No dubteu que, si poguessen, per a ells, que Catalunya es digués Catalunya seria una mostra de separatisme que caldria eradicar.

És molt interessant –i freudià– veure com un nacionalisme tan agressivament expansionista com l’espanyol, de colp i de sobte, renuncia a veure-hi espanyols, si aquests són catalans. El País –i tots els altres– podria donar suport a una maniobra per a recobrar l’espanyolitat d’unes terres que, segons la seua doctrina oficial, haurien de ser tan espanyoles com Palau-solità i Plegamans o Morata de Tajuña. Perpinyà reivindica la seua catalanitat i, doncs, també la seua espanyolitat. Però no ho fan. Així, s’arriba a l’extrem fins i tot de negar la catalanitat regional dels catalans francesos, que és una operació paral·lela a negar la catalanitat regional dels catalans espanyols. No hi ha catalans a França, per a ells, tot i que això implique deixar sense gentilici local els habitants del departament número 66 de la República, un cas únic i peculiar. I com se’n dirien, doncs? Pirineus-orientalencs? Val més que, directament, ni tan sols tinguen nom. La doctrina és clara i ja la va deixar sentenciada l’ínclit Albert Rivera: “Jo només hi veig espanyols.”

De la mateixa manera que proposava, a imitació francesa, en els debats del nacionalisme espanyol de començament del segle XIX Valentín Tadeo de Foronda y González de Echavarri, les regions –sobretot quan es tracta de Catalunya– solament s’haurien de representar amb xifres, perquè el simple gentilici regional és una llavor de divisió i de separatisme, talment com representava l’existència del dialecto per a Antonio Cánovas del Castillo. Jo sóc d’1 –Madrid, és clar– i tu ets de 2. Però alerta que 3 no ens isca separatista també. D’aquest punt de vista, es pot quasi arribar a considerar que Teodor Llorente representava un separatisme revolucionari pancatalanista radical, i és que el patriarca de la Renaixença ens explicava tímidament que, si bé totes les regions espanyoles són germanes, dins les millors famílies sempre passa que hi ha germans que són més germans entre si que els altres, i aquest era el cas de Catalunya i València. No debades la Diputació d’Alacant va enviar un espia a vigilar què havia de dir Llorente en el seu discurs d’Elx. Sembla que temien que proclamàs la DUI.

Espanyolitat fràgil. Més enllà de tots els discursos grandiloqüents i exaltats, de nostàlgies imperials i de milhòmens que ells a soles sotmetrien el món mundial, que aquests dies –com tants altres dies– hem tornat a recuperar a propòsit de Ceuta, l’espanyolitat és ben fràgil. N’hi ha prou de dir bon dia per a trencar Espanya. Bon dia i bona hora, doncs.