Cinc generacions vestint l’hoteleria

Quan un plat se serveix a taula, en un restaurant, hi arriba havent seguit un procés de preparació i, abans, de recol·lecció de tot allò necessari per a fer-lo. Encara més, primer, tot allò s’ha pensat i planificat. En la ment del xef, la idea de compondre aquell plat, de trobar la combinació de textures, sabors i colors amb els productes indicats, ha anat fent un camí, més llarg o més curt, abans d’executar-se a la cuina.

Ja fa uns quants anys que la part de l’elaboració en moltes d’aquestes cuines, així com en obradors de pa i pastisseria, són a la vista dels comensals i clients. Per tant, el davantal i la bata, ben nets i cordats, amb el logotip del restaurant o l’hotel on treballa qui ho vesteix, són part d’aquesta posada en escena que un vidre, o l’eliminació d’una paret, deixa ben a la vista de tothom. També a la sala on s’assaboreixen tots els plats que surten de la cuina.

Pantalons negres, blancs o de quadres petits (pota de gall) i camisa blanca uniformen xefs, cambrers, caps de sala, cuiners i ajudants de cuina als establiments d’hoteleria. I darrere de molta d’aquesta roba, hi ha la feina feta per especialistes com les germanes Alèxia i Laia González Ferrer. Són la segona generació de la mateixa família –abans n’hi va haver tres del llinatge del fundador– al capdavant d’El Transwaal, la botiga situada al número 67 del carrer de l’Hospital de Barcelona, especialitzada en roba de treball.

Els pares de l’Alèxia i la Laia, Antoni González i Rosa Ferrer, la van comprar l’any 1986. Eren de Sabadell (Vallès Occidental), però el pare ja coneixia aquesta botiga de Barcelona perquè portava la representació d’empreses tèxtils sabadellenques i El Transwaal era un dels establiments de la seva ruta de visites a la capital catalana. L’Alèxia explica que el seu pare “sempre deia a la propietària de la botiga: si algun dia penses a jubilar-te, m’ho dius”.

Li ho deia perquè aquell negoci li agradava i, com que era del ram, la part dels materials per a la confecció d’aquest tipus d’indumentària de cuiners i cambrers ja la coneixia bé. La propietària en aquell moment era Susana Gatius, néta d’un dels fundadors del negoci. Ella portava la botiga juntament amb un cunyat i quan ell li va dir que es volia jubilar, ella va decidir de plegar, també.

D’aquesta manera, es posava fi al vincle de la família fundadora amb el negoci que l’any 1888 havien posat en marxa també dos cunyats: Andreu Forrellat i Casamada i Isidre Gatius i Ventura. Van obrir la botiga ja enfocada al nínxol de roba de treball. El primer nom que va tenir va ser: Tienda de Ropas Forrellat i Gatius. Però, en morir Andreu Forrellat, Isidre Gatius, que era sastre d’ofici, es va fer càrrec del negoci i el comerç es va passar a dir Tienda de Ropas Isidro Gatius.

De l’Isidre, el negoci va passar als fills, i d’ells, a la néta, Susana Gatius, l’última del mateix llinatge del fundador i a qui els pares de l’Alèxia van comprar el negoci.

Ella tenia divuit anys i la seva germana, tretze, quan el van agafar. L’Alèxia ja havia triat els estudis de telecomunicació per a fer carrera. La Laia, en canvi, que era més jove, en acabar l’EGB va fer un curs de patronatge i va triar l’opció de tall i confecció per formar-se en allò que avui l’ocupa: el taller de confecció de roba de treball de la seva botiga.

El Transwaal tant fa venda com confecció, encara que no produeixen totes les peces de roba que despatxen. El 90% de la roba que venen i fan va destinada al sector de l’hoteleria. “Fem sobretot roba per a cuiners, jaquetes, pantalons, davantals i gorros. També camiseria i també algunes jaquetes per a personal de sala. Vestit no en fem i polos i samarretes, tampoc. Algunes peces per al personal de neteja, com ara bates, bruses i davantals, en fem també, i venem algunes peces per al sector industrial, però que no fem nosaltres”, puntualitza l’Alèxia. Ella, després d’haver treballat en unes quantes empreses, finalment va optar també per adherir-se al negoci familiar.

De l’home al neutre

De la mateixa manera que les cinc generacions han anat mantenint una manera de treballar d’especialistes en allò que fan i sempre amb unes peces de roba concretes, l’estil també ha continuat una línia clàssica. Només s’hi han introduït alguns petits canvis en el color d’alguns encàrrecs, més que res per la demanda dels clients, però, bàsicament, el producte més en venut és el que tradicionalment s’ha despatxat sempre.

Ara bé, tal com explica l’Alèxia, al principi, pràcticament tota la roba que es feia era per a home. Les dones, o encara no ocupaven llocs a les sales de menjar dels restaurants, o la seva feina a la cuina, si la tenien, no es mostrava i amb un davantal ja passaven com a roba de treball. Diu la propietària d’El Transwaal: “Ara ja hem passat a fer pantalons i jaquetes tant per a home com per a dona, encara que la d’home continua tenint una mica més de demanda, però avui el que s’imposa és la roba de gènere neutre, que serveixi tant per a home com per a dona.”

La jaqueta blanca i el pantaló de quadrets, a més del davantal blanc, són les grans estrelles d’aquesta botiga, tot i que, segons que comenta, ara també els demanen roba multicolor. “Avui es porten també ratlles de tots colors, el negre ha guanyat el blau i el blanc de la jaqueta es demana més que no el negre. La jaqueta de cuina no tothom la vol cordada creuada tot i que, en quedar més alta, protegeix més el pit. Són estils que agraden més o menys, però també en aquestes preferències els grans xefs mediàtics han estat referents”, diu l’Alèxia.

En la roba que despatxen han anat llegint canvis en el món de l’hoteleria: “Abans el cuiner no sortia mai de la cuina i no es veia. El cap de sala, o maître –el cap de menjador en un restaurant–, era el protagonista. Sabia exactament tot allò que portava un plat, que és una qüestió molt important, sobretot avui, amb tantes intoleràncies i al·lèrgies alimentàries com hi ha.”

La mare de l’Alèxia i la Laia portava la botiga, mentre el seu pare, que ja va morir, continuava fent de representant i estava a l’aguait de tots els teixits necessaris perquè el taller de la botiga funcionés bé. Les dues germanes van començar ben aviat a donar-los un cop de mà, com passa en tot negoci familiar. “La nostra mare no es va jubilar fins l’any passat, a vuitanta-quatre anys, i encara baixa cada dia a passar l’estona amb nosaltres. Molts clients encara pregunten per ella”, explica l’Alèxia.

Els clients d’aquesta botiga d’especialistes en roba de treball són de Barcelona, de Catalunya i de tot l’estat, i també en tenen alguns a l’estranger. “Venem al Japó, i molts nòrdics que visiten Barcelona se sorprenen que hi hagi a peu de carrer una botiga com la nostra, perquè ells ho compren tot per internet.”

En aquesta gran especialització és on poden oferir molta personalització de la roba que fan i venen, segons les necessitats de cada client al seu lloc de feina. També els duen a brodar o a estampar els logotips en peces que no han estat fetes o adquirides a la seva botiga.

Mobiliari original

A l’aparador, a banda i banda de l’entrada a la botiga, hi ha maniquins antics en una banda i moderns en una altra. Dins, els taulells són els originals. Només la part de dalt s’ha fet nova. Però encara es conserven, a sota, uns ganxos on posaven una altra fusta i, segons que explica l’Alèxia, els treballadors dormien a sobre.

La decoració de la botiga conserva l’essència d’allò que sempre ha estat aquest el comerç, el nom del qual roman com una incògnita. “Sabem que el Transvaal, amb v, és una regió de Sud-àfrica, però no hem pogut saber si és que algun dels propietaris hi havia estat. Tothom ens pregunta què vol dir i per què la botiga es diu així.”

Fotografies en blanc i negre, d’èpoques passades a la botiga, i unes tisores antigues emmarcades aporten informació sobre la història d’aquest comerç que, cent trenta-vuit anys després de la seva inauguració, continua vestint qui treballa en el món de l’hoteleria, entre més feines.