Els germans Carbonell, tres brigadistes internacionals de Cabo Rojo

Cabo Rojo és un municipi de gairebé 50.000 habitants situat a l’extrem sud-oest de Puerto Rico. En aquesta illa caribenca, una simple província d’ultramar espanyola durant el segle XIX, s’hi van establir molts mallorquins i catalans a la recerca d’oportunitats comercials i agrícoles. Als llibres sacramentals de la parròquia de San Miguel Arcángel del municipi, per exemple, s’hi poden identificar una seixantena de famílies arribades sobretot de poblacions costaneres de Catalunya, com els pares de l’escriptor, periodista i polític local Salvador Brau Asencio (1842-1912), el segon historiador oficial de Puerto Rico i amb un gran monument just a la porta de l’església del poble.

A la llista de catalans arribats a Cabo Rojo també hi ha Salvador Carbonell i Mas (1750-1800), nascut a Vilanova i la Geltrú (Garraf) i arrelat a Puerto Rico de jove, on es va casar cap al 1775 amb Bárbara Vélez. Els seus nombrosos descendents van prosperar econòmicament a l’illa, però també es van destacar políticament en les files liberals i autonomistes. És el cas d’uns quants fills seus i sobretot de néts, com Federico Carbonell Toro, perseguit per les autoritats colonials espanyoles després de l’aixecament independentista del 23 de setembre de 1868 a la ciutat de Lares. Un fill d’aquest últim, Federico Carbonell Pérez (1872-1929), va fundar al començament del segle XX la primera planta d’enllumenat elèctric de Cabo Rojo i, amb un germà seu, hi va tenir també una fàbrica de gel. Don Fédere, com era conegut a la ciutat, es va casar amb Elisa Cuevas (1885-1961).

Durant els primers anys de l’illa sota control dels EUA –de resultes de la derrota espanyola del 1898–, el matrimoni va tenir una desena de fills, la majoria dels quals van seguir les professions i les tendències liberals de la nissaga malgrat que es van criar en un ambient prou benestant i de cert reconeixement social: un dels carrers de Cabo Rojo es diu Carbonell, precisament. En Jorge, nascut el 1914, estudiava medicina a Madrid quan hi va haver el cop d’estat del general Franco contra la República i no va dubtar a integrar-se ràpidament a les milícies que van defensar la capital espanyola. Només les súpliques de la mare, vídua de feia poc, van aconseguir que el noi demanés la llicència i un salconduit per a tornar a casa, al començament del 1937.

A Puerto Rico, es va trobar una situació trista i tensa: l’administració colonial nord-americana sols mostrava desídia per l’illa i hi reprimia amb contundència els independentistes. En aquest context, al cap de mig any va decidir que se’n tornava al front ibèric. I no hi va anar tot sol: se n’hi va endur dos germans seus, en Pablo (nascut el 1912), i en Víctor (1916), a més d’un comerciant local, Manuel Cofresí Ramírez, veterà de la Gran Guerra i ex-boxador. La majoria es movien en l’òrbita del Partit Comunista o militaven en entitats anticolonials com ara Afirmación Socialista i no van dubtar a integrar-se, com no pas menys de trenta mil voluntaris més de tot el món, a les Brigades Internacionals.

Cadascú pel seu compte, tots ells van arribar a mitjan 1937 al quarter general de les brigades a Albacete i van ser assignats al batalló Mackenzie-Papineau, format sobretot per voluntaris canadencs i quebequesos. Després d’un temps massa breu de formació militar, foren enviats a les ofensives al front de l’Aragó. En Pablo, mecànic de professió i amb tres criatures a Puerto Rico, va morir en combat aviat, cap a mitjan gener del 1938, prop del terme de Cuevas Labradas, a Terol. Al costat seu hi havia en Víctor, que va quedar ferit i fou enviat –via València– a un hospital a Barcelona. A la capital catalana, un bombardament feixista el va tornar a ferir. Impossibilitat per a recuperar posicions al front, fou repatriat cap a Puerto Rico l’estiu del 1938, abans de la gran desfilada de comiat als brigadistes a Barcelona del 28 d’octubre. Fou l’únic dels tres germans que va tornar a casa, perquè en Jorge –un dels  pocs casos documentats de voluntaris internacionals que, havent-se allunyat dels combats, va decidir de tornar-hi– va caure pocs dies després de la marxa d’en Víctor, el 9 de setembre de 1938, a la serra de Cavalls, en plena ofensiva de l’Ebre, com a capità de metralladores del batalló Mackenzie-Papineau.

Els germans Carbonell, com bé diu José Alejandro Ortiz Carrión en un opuscle que els va dedicar, es podien haver centrat en les seves carreres o famílies i haver assolit un futur pròsper en termes econòmics i professionals. Però van decidir de ser “un dels exemples més gloriosos d’internacionalisme proletari en la història de Puerto Rico”, en paraules del prominent intel·lectual porto-riquès José Luis González Coiscou (1926-1996). I el poeta nacional i lluitador per la independència de Puerto Rico Juan Antonio Corretjer (1908-1985) va escriure un poema a Jorge Carbonell, exemple com els seus germans Pablo i Víctor de lluita pels ideals i de solidaritat internacionalista contra el feixisme:

“Desde tu Cabo Rojo luminario,
corsario, pescador y marinero,
campesino, soldado, salitrero,
betanciano, masón y carbonario,
rebelde, antiesclavista, tumultuario,
socialista, gremial, sindicalero,
cañero, ganapán y sombrerero,
agitador y revolucionario,
rojo, al cabo: te alzaste, miliciano,
por encima del Ebro y de la suerte,
más alto que la espada y que la mano.
¡Oh, gloria conocerte y aprenderte,
tú, primer comunista borincano,
Capitán más temible que la muerte!”

I una mica més: Al cercador SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals) de la Universitat de Barcelona, el banc de dades més potent de brigadistes internacionals, hi ha documentat un altre voluntari porto-riquès anomenat Fernando Carbonell Cuevas. És tot un enigma, perquè entre els nou fills de Don Fédere i Elisa Cuevas de Cabo Rojo no hi havia cap Fernando…

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat