Cinc infermeres mortes, el feixisme desbocat i aplaudir un afusellament

Són les onze del matí del dia 5 de setembre i a Manacor se senten els trets de bala. Cauen afusellades cinc dones i hi ha aplaudiments notoris de la gent congregada per veure l’execució. Fins i tot un grup de dones ha anat a cercar amigues per no deixar-se perdre l’espectacle. Les víctimes són Dària Buxadé i Adroher, de vint-i-tres anys, i la seva germana petita Mercè, de només divuit; Maria Garcia Sanchis, la més gran del grup, nascuda a l’Olleria, a la Vall d’Albaida; Teresa Bellera; i quasi amb tota seguretat Josefina Garcia Prats. Són cinc infermeres que fa quinze dies llargs que són a Mallorca. Hi varen arribar amb l’expedició del capità Bayo, començada el 16 de setembre, però no han pogut reembarcar amb la resta d’expedicionaris. Elles, i se suposa que uns dos-cents quaranta milicians més, acaben a les mans dels mallorquins del bàndol revoltat. La seva vida acaba després de tota una nit de tortures i violacions, entre aplaudiments als qui disparen contra elles. La ignomínia de la seva memòria serà una de les victòries franquistes més perllongades i una de les ferides més difícils de guarir.

Cada 5 de setembre, sense gaire publicitat, sense convocar la premsa, sense fer renou, un petit grup de gent, sobretot de les Dones de Llevant, i també l’historiador Antoni Tugores, van a Son Coletes, el cementeri de Manacor. Hi fan un acte senzill de reconeixement a les víctimes, llegeixen algun poema, deixen flors en memòria d’aquestes cinc infermeres, que esdevenen un símbol de tots els ajusticiats durant la guerra de 1936-1939 a Mallorca. Avui l’homenatge arribarà fins a Santa Coloma de Farners. Les dues germanes Buxadé varen néixer a Mèxic, però la seva família era de la capital de la Selva i durant tot l’any el col·lectiu la Bulla ha organitzat actes sobre la memòria i la guerra. Avui arriba el plat fort amb l’homenatge a les dues infermeres assassinades a Mallorca.

Antoni Tugores serà un dels convidats estrella de la commemoració a la Selva. Fa nou anys que va publicar el llibre Moriren dues vegades (Lleonard Muntaner), una impressionant investigació per a reconstruir la vida d’aquestes dues al·lotes i la de les seves companyes d’infortuni. Però també és clau el paper del seu nebot, Carles Buxadé, en la recerca dels cossos i de la memòria. Fou ell qui va remoure cel i terra per saber la veritat. Perquè la mort física va anar acompanyada de la mort moral de les cinc dones, titllades ja de bon començament de prostitutes, de milicianes sanguinàries i d’assassines pels qui les van capturar i executar i per la premsa afí. Era qüestió d’escarmentar-les i de justificar el crim. Un dels actes centrals de la commemoració serà la col·locació de dues llambordes de la memòria a les Peixateries Velles (cal recordar que l’Ajuntament de Barcelona no les ha volgudes col·locar mai a les cases on visqueren les milicianes, adduint que són només per als presoners dels camps de concentració nazis).

Quina va ser la cadena d’errors que va acabar amb la captura i l’assassinat d’aquestes cinc infermeres? Per mirar entendre-ho, ens hem de situar a l’estiu de 1936. El capità Emili Bayo proposa de desembarcar al Llevant de Mallorca per mirar de capturar l’illa. El govern de Catalunya s’ha dividit en múltiples faccions i al final accepten, amb partidaris i detractors, l’operació. En canvi, el govern de Madrid, amb Manuel Azaña al capdavant, no ho veu gens clar. Per què? Doncs perquè tem que si s’allibera Mallorca totes les Balears restaran sota obediència catalana i el poder català s’enfortirà extraordinàriament. Per això ho acaba autoritzant sense gens d’entusiasme i sense suport als expedicionaris.

Bayo té en les seves files lluitadors de totes les faccions, anarquistes, socialistes, comunistes, llibertaris… i els plans no s’acaben de complir. D’entrada el desembarcament es fa més al sud del lloc previst. La idea era establir-se a Portocristo i avançar cap al nord fins a Cala Rajada. Després es rabegen en la primera victòria inicial en lloc d’avançar organitzadament cap a Manacor i prendre la ciutat. “Si ho haguessin fet és probable que Palma hagués acabat capitulant”, explica Antoni Tugores. Però el cas és que això no passa i donen temps als mallorquins revoltats d’organitzar la defensa i rebre suport de l’aviació italiana. L’operació de Bayo és un desastre, malgrat haver ocupat catorze quilòmetres lineals i haver penetrat en alguns punts fins a set quilòmetres terra endins. La situació és insostenible i Madrid ordena la retirada total en només un dia, el 3 de setembre. Ara fa noranta anys. Les comunicacions en un front tan extens són molt complicades i no tothom aconsegueix de tornar. Segons els revoltats, uns dos-cents quaranta expedicionaris de Bayo romanen a terra, entre els quals les cinc infermeres.

Una illa convertida en portaavions feixista

Molts historiadors asseguren que el desembarcament de Bayo va ser un dels principals errors republicans a la guerra. I encara n’hi ha més que asseguren que Azaña va actuar absolutament mancat de visió estratègica respecte de l’illa. Haver donat suport a l’expedició de Bayo i haver-la endreçada o haver-hi enviat reforços hauria permès de tenir l’illa sota control republicà i evitar que es convertís en el gran portaavions contra tots els Països Catalans, que varen ser bombardats a gran escala pels avions italians que tenien la seu a Mallorca.

Tornem a les nostres malaurades protagonistes. Pensaven que l’operació de Bayo seria ràpida, pràcticament una passejada. Potser qui en podia desconfiar més era Maria Garcia, que havia nascut el 1891 a l’Olleria, a la Vall d’Albaida, i era, de totes, la més polititzada, la que encaixava més en el perfil de miliciana. Les dues germanes Buxadé no hi encaixaven gens, ni prop fer-hi, però estaven convençudes que podien contribuir a salvar vides com a infermeres. Una de les fonts principals per a conèixer la vida d’aquestes cinc dones i el seu periple és un dietari. Fins ara no l’havien pogut atribuir a ningú, però les investigacions de Jaume Miró i Júlia Rodríguez han permès d’afirmar gairebé amb tota seguretat que és de Josefina Garcia. Aquest dietari va servir de font tant al pare Josep Massot i Muntaner en el seu llibre sobre el desembarcament de Bayo com també a Miró per a la dramatúrgia que féu sobre el text.

La mort física de les cinc infermeres va anar acompanyada ja al primer moment de la ignomínia. Per això Tugores titulà el seu llibre Moriren dues vegades. Als vencedors feixistes d’aquella batalla els interessava denigrar al màxim els seus enemics, i especialment si els adversaris eren dones. Per això a partir del primer moment escamparen que les cinc infermeres eren prostitutes i milicianes sanguinàries, una mentida que es va anar perllongant. Tugores diu: “Vaig entrevistar gent gran i es referien a elles com a putetes, això es va perllongar molt. Les tractaren com el pitjor del pitjor. La nit abans de matar-les els feren un terrible examen ginecològic, perquè volien saber si tenien malalties venèries abans de violar-les. La mala fama sobre aquestes dones va arribar fins a principi del segle XXI.” Certament, en l’expedició de Bayo hi havia algunes prostitutes i milicianes, però cap de les cinc infermeres no ho era.

L’historiador David Ginard és un dels màxims experts en el franquisme i la lluita antifranquista i assegura que la tergiversació i l’ocultació de la veritat és una de les armes principals que va tenir la dictadura franquista fins al final dels seus dies. “El règim no feia distinció ni qualificació, tots els seus enemics formaven part d’un contuberni, i aquí hi ficava tothom. Tots els enemics eren maçons, tots anaven a favor de Rússia. Això durarà fins al final del franquisme. I aquesta mala fama creada fins i tot més enllà.” Per a l’historiador el turisme va canviar moltes coses, però va significar sobretot la creació d’una doble moral: “És cert que Mallorca va evolucionar cinquanta vegades més de pressa que els pobles de l’Espanya buidada, però pel que fa a la memòria franquista tot va continuar ben igual i la ignomínia i la destrossa de les reputacions dels seus enemics va ser una de les principals armes de la dictadura.”

Odi als catalans i la por com a gran victòria franquista

Tornem un moment als espectadors, als aplaudiments, potser la imatge més corprenedora i brutal. Tugores diu: “És l’odi que varen estendre els feixistes en aquell moment, un odi terrible que fa que la gent vagi a cercar colla per anar a veure com duen a matar les infermeres. El dia abans ja havia passat amb l’aviador txec [es refereix a un aviador abatut que tampoc no va poder retirar-se i que va ser afusellat el dia 4 de setembre]. Pere Mus explica que quan era nin es varen aplegar unes cinc-centes persones al cementeri vell per veure com el mataven.” Aquest odi ha arribat fins avui. Ho ratifica Tugores. “Aquest odi als catalans es manté en una part de la població a Manacor. Ho descriu el darrer llibre de Joan Maria Thomas, Una isla brutalizada. A Palma aquest odi es va congriar pels bombardejos dels catalans i això va generar, juntament amb el desembarcament, un odi contra Catalunya que encara es manté en alguns casos, tot i que la gent jove ignora tot el que va passar. Però, sobretot entre la gent gran, va quedar molta por, perquè a Manacor la repressió va ser molt gran i molt indiscriminada, i això ha arribat fins gairebé ara. La por va ser la gran victòria de Franco.”

Un dels moments més dramàtics del dietari de la miliciana Josefina Garcia Prats fa referència a aquella nit del 3 de setembre de fa noranta anys. Hi descriu que veu passar la trentena centúria desfilant a Son Carrió. Elles pensen que és una desfilada més i no s’adonen que és el retorn als vaixells per a la retirada. Els tenen a molt pocs metres i no reben la informació. Elles i els seus malalts queden a terra.

Tugores valora tot allò que ha passat d’ençà de la publicació de Moriren dues vegades: “El llibre ha estat superat. Per sort, s’han descobert moltes coses. Sabem que els cossos són a Son Coletes i gairebé amb seguretat s’ha descobert el nom de Garcia Prats, que s’afegeix a les germanes Buxadé, a Teresa Bellera i a Maria Garcia Sanchis. La llei de fosses ha permès de fer descobertes molt importants, com la troballa del cos d’Aurora Picornell a Manacor. Mai no s’havia vinculat amb aquest poble, sempre l’havien relacionada amb Porreres. Les exhumacions han aportat molta llum sobre moltes coses i jo estic molt content del llibre i de com es va fer seguint en Carles Buxadé, que és qui remou tot l’afer de les seves ties.”

Així i tot, encara hi ha molts interrogants. Què va passar i on són la resta de desembarcats que no varen poder tornar a bord? Tugores diu: “A Manacor hem pogut identificar dinou persones; sembla que són poques, però son moltíssimes, perquè partim de zero. En cal l’ADN. Hem identificat les Roges del Molinar a Manacor, on hi ha enterrades quasi totes les dones assassinades a Mallorca. És inexplicable. Per què gairebé totes a Manacor? No ens cansarem d’investigar-ho.”