Record i memòria d’un primer d’octubre

El primer d’octubre de 2017 érem moguts per una ètica de la convicció i una voluntat d’acció. Una ètica de la convicció implica el rebuig de la submissió per a assolir la llibertat creadora. La voluntat d’autodeterminar-nos, que ens lliga indissolublement a la causa de la humanitat, condueix a la llibertat creadora, a l’activisme contra el quietisme que tot ho espera d’una concessió o d’una gràcia alienes. La llibertat creadora mena a alliberar-se de les cadenes de les necessitats imposades, dels condicionaments, dels compromisos i de la mentida per elevar-se a l’acció ètica: deixem de ser un recipient d’aigua estrangera per esdevenir una font que fa brollar la pròpia aigua. Només ens devem a la nostra llibertat absoluta.

La insubmissió és la companya de l’ètica de la convicció i la llevadora de la voluntat d’acció. Amb la voluntat d’acció, vàrem superar la mentida instituïda com a obstacle de la llibertat. La voluntat d’acció implica oposar-se al sentiment resignat de la impotència vencent la por, el dubte, la manca de valentia, la falsa obediència a l’autoritat. Així vàrem superar la passivitat submisa, la paràlisi de les institucions burocràtiques, l’obediència a la tirania; vàrem alliberar-nos de les cadenes de la coerció, de la farsa democràtica, de la xarxa de legalismes fal·laços; vàrem ser els nostres propis creadors, sense messies, redemptors ni guardians de la cova de la llei aliena; vàrem imposar la llibertat a través de la voluntat d’acció. 

Sense cap guia, menats per la intervenció de la lliure voluntat sobre el món, vàrem obrir el camí veritable i terrible entre la llibertat i l’esclavatge: els camins anteriors van quedar immediatament oblidats. Sense autorització, sense implorar, sense temença, vàrem actuar com calia davant la nostra mirada i la mirada del món. En traspassar el llindar de la cova de la llei aliena, vàrem demostrar que no necessitàvem el permís del primer dels seus guardians, una burocràcia assentada en l’administració de la no-llibertat, un món corromput, basat en la mentida, la depravació i la prudència dels porucs, per a impedir-nos l’accés a la veritat per damunt dels tabús de la tirania. 

Vàrem topar amb un segon guardià, la força primària i brutal de la burocràcia policial: vàrem resistir els embats dels bàrbars de l’aporellos contra la submissió, la humiliació, la resignació al destí imposat, la desconfiança en nosaltres mateixos; vàrem oposar la decisió de ser lliures al sentiment resignat d’impotència; vàrem rebre, però no ens vàrem arrossegar, no vàrem suplicar cap gràcia, no ens vàrem deixar matar com gossos. 

Un tercer guardià, la burocràcia dels jutges, va prevaricar, deturpar, mentir, reprimir, condemnar: vàrem oposar-li la resistència col·lectiva en carrers i places, estacions i aeroports, autopistes i transports públics; vàrem patir presons i exilis, humiliats i potser no prou ofesos, fins a l’esgotament, fins a treure la careta a la infàmia judicial davant del món. 

Queda un quart i darrer guardià. Qui vulgui liderar l’embat per a superar aquest últim obstacle, que ho tingui ben present: la nostra redempció tindrà lloc gràcies a nosaltres mateixos, quan esfondrarem totes les coaccions i autoritarismes externs mercès al desig de llibertat, igualtat i fraternitat que hauran de fonamentar la República Catalana. I cap messies no hi serà al davant, sinó que serà l’últim de tots a venir, perquè ja no serà necessari.