Miquel del Roig: “Mentre tingui salut i il·lusió, continuaré”

L’estiu és sinònim de festa major i festa major és sinònim de Miquel del Roig. Miquel Vendrell i Llambrich (l’Ametlla de Mar, Baix Ebre, 1951) recorre les comarques de festa major en festa major, sempre amb la guitarra.

Els seus concerts, de gairebé dues hores, són un popurri de cançons populars, èxits ballables de totes les èpoques, adaptacions al català i versions amb tocs d’humor i crítica política. Hi conviuen Rosalía, Nino Bravo, Raffaella Carrà, els Beatles i Txarango, al costat de clàssics com ara el “Virolai” i “L’Empordà” o “La farola”, el seu gran èxit.

Aprofitant que és època de festes majors a tot el país, conversem amb aquest particular “cantautot” sobre la seva trajectòria, el moment actual de la música al país i el seu futur dalt els escenaris.

—Com porteu la ronda d’aquest estiu, amb tanta calor i xafogor?
—No m’he queixat mai de la calor, però enguany és exagerada. A l’escenari, sempre hi he suat, perquè hi ha els focus, però forma part de l’ofici… El problema ara és no poder descansar després. No es pot ni dormir a les nits! A mi no m’agrada l’aire condicionat, perquè no em va bé per a la veu, però l’any vinent n’hauré de posar a casa perquè és necessari.

—Us coneixen popularment com a “cantautot”. Què us sembla, el qualificatiu?
—Me’l prenc amb humor. És cert que ho toco tot. He fet de tot en el món de la música: música de ball, havaneres, cançons per a criatures i ara música de festa major!

—Com vau començar la carrera musical?
—Quan estudiava per ser mestre a Tarragona. Un amic em va proposar de tocar el baix al seu grup del poble, a l’Ametlla de Mar. Ens fèiem dir Grup Nou i fèiem música de ball. Devia ser l’any 1968 o 1969. Fèiem cançons de l’època, les típiques dels Mustang, els Sírex, els Beatles… i també pasdoble, txa-txa-txa, boleros… Però me’n van fer fora perquè jugava a futbol i sempre feia tard. Era difícil compaginar els partits amb els concerts. Primer anava als partits i després als concerts. Mesos després vam fer un altre grup: ens dèiem Los Cráneos i tocàvem rock, estil Creedence Clearwater Revival, i també música de ball. Vam tocar uns tres anys, fins que vaig haver d’anar a fer el servei militar.

—Després del servei militar vau reprendre l’activitat?
—Sí, durant més d’una dècada vaig tocar en un grup que es deia Orquestra Líders. Fèiem música de ball per als guiris de Salou, de Pasqua a l’octubre. Cada nit fèiem un hotel. Ens pagaven poquet, però com que llavors no hi havia IVA ni res, doncs era tot per a tu!

—Imagino que el repertori era en anglès.
—Buscàvem cançons en anglès, perquè el públic xalés, però també en castellà… Tocàvem música per a ballar i fer contents els turistes.

—Com vau passar d’aquesta funció d’animador d’hotels a les festes majors?
—A l’hivern tocava en bars i pubs. Era un format més de cantautor clàssic, amb guitarra i harmònica. Feia cançons per a escoltar, estil Leonard Cohen, John Denver, Paco Ibáñez i, per descomptat, Lluís Llach i Serrat. Un dia vaig anar a tocar a Valls. Érem tres: Feliu Ventura, una noia valenciana de la qual ara no recordo el nom i jo. Primer va tocar en Feliu, que ho feia molt bé, i el públic bé, però tranquil. Després va tocar ella i igual. Llavors vaig pensar: “I jo què faig?” No tocava tan bé com ells… I vaig dir: “Tocaré totes les alegres.” I així ho vaig fer: només vaig interpretar cançons alegres. La gent hi va respondre molt bé, tothom saltava i cantava. A partir d’aquí, sempre ho he tocat tot alegre. Escoltar música agrada a molta gent, però xalar i riure agrada a tothom! Això no falla!

—Any a any renoveu i actualitzeu el repertori. Per exemple, enguany heu incorporat “Xavier, el tècnic de so” de la Ludwig Band, “La perla” de Rosalía i “Superestrella” d’Aitana. Com trieu les cançons?
—Mirant pels diaris, per la tele, per l’ordinador… També pregunto coses a la gent, als bars, als joves, als punxadiscs… I, a partir d’allò que em diuen, les adapto i les provo en directe. Si agraden, les mantinc; si no, les retiro.

—Quin és l’estil més difícil d’adaptar per a tocar únicament amb la guitarra?
—Tots tenen el seu què. No m’agraden gaire el rap i el hip-hop. Els trobo molt avorrits, amb molta parla i poca música. I costen amb la guitarra.

—En els concerts, no toqueu les cançons senceres, sinó que feu popurris integrant parts d’un grapat de cançons. Per què?
—N’agafo només les coses bones! Ja ho feia als hotels de Salou. Quan fas una cançó, sempre hi ha una part que és la bona i, a la resta, hi poses palla. Pot ser un solo, una orquestració o una repetició. Jo n’agafo només la millor part, la que més agrada a la gent.

—Quina és la reacció dels grups o músics que versioneu quan coincidiu als escenaris?
—Tots bé. De fet, a bona part els agrada que ho faci. No s’ha enfadat mai ningú.

—El vostre repertori és una representació de l’actualitat musical del país. Tenint en compte això, com valoreu el moment de la música en català?
—Bé, normal. Enyoro alguns grups, com Txarango, però sempre hi ha grups nous que fan les coses bé, com la Ludwig Band, que m’encanten. Però ara hi ha molta gent que fa música estranya. A mi m’agrada la música suau, neta… I molts fan música estranya que a mi no em va. Però bé, cal adaptar-s’hi i hi ha gent per a tot!

—Més enllà de les versions que toqueu als concerts, heu publicat uns quants discs de cançons pròpies. El fet de no haver triomfat amb aquests àlbums és una espineta?
—Així és la vida! A l’SGAE, hi tinc registrades unes quaranta cançons i per mi són maques. Però veig que la gent xala més amb les dels altres… Menys amb “La farola”, que funciona molt. En toco alguna més: quan vaig a Palamós sempre toco una que es diu “Anem a Palamós”, que allà evidentment agrada. Una altra que agrada força, sobretot al meu poble, és “La Rumba del Si No N’hi Ha”. Tinc aquestes tres i la resta ja no les toco, perquè no agraden a la gent.

—I ho entomeu bé, això?
—És clar, per descomptat.

—Durant la vostra trajectòria, heu construït un idil·li amb escenaris com el del Canet Rock i les festes majors del barri de Sants de Barcelona. Què signifiquen aquestes cites?
—Allà on vaig, xalo. Però hi ha llocs especials perquè ja sé que hi ha un públic que m’hi espera. Per exemple, a Sants tinc un públic collonut i molt entès. També a Arenys de Mar, a Palamós, a Vilanova i al Canet Rock… Et podria dir molts pobles!

—Com gestioneu aquesta estima del públic?
—És la part bona de ser gran. Ho he gestionat sempre molt bé. Ho tinc clar, sé els meus límits, sé on puc arribar i ho accepto.

—Sempre us heu mostrat obertament independentista. De fet, durant els anys del procés us vau manifestar moltes vegades. També ho demostreu amb els vostres famosos garrotins…
—És allí on més es veu! Perquè és on pots dir-ho tot amb humor… perquè cal anar amb compte!

—Com veu el moment polític actual?
—Trobo que ara torna alguna cosa. Potser alguna cosa del procés. La joventut que puja ara ho fa convençuda i crec que torna a tenir empenta. Potser em guio més pel cor que no pas pel cap, però ho sento així.

—Teniu esperança en el relleu generacional.
—Sí, crec que costarà, però que aquesta empenta del jovent farà que, com a mínim, tornem a on érem fa uns quants anys.

—Teniu setanta-cinc anys, porteu un ritme de gairebé cent concerts cada estiu: rumieu la possibilitat de plegar aviat o encara teniu corda per a estona?
—Mentre tingui salut, que és la clau, i il·lusió, continuaré. La dona sempre diu que, quan perds la il·lusió, has de plegar. Jo encara tinc il·lusió, xalo damunt l’escenari. Les meves vacances són actuar. Xalo dalt de l’escenari veient la gent xalar. I quan la salut digui prou, serà prou.

—Malgrat l’edat i el ritme, teniu la veu intacta. Quin és el truc?
—Me l’he cuidada molt tota la vida. Vaig sempre amb compte, em va bé prendre unes pastilles que es diuen Homeovox i també pròpolis. Als concerts, sempre procuro arrencar amb temes molt suaus i després anar a més.