“Ho fan per 500 dòlars a Telegram”: els joves ucraïnesos que Rússia recluta per atacar el seu país

Krementxuk, Ucraïna. Iaroslav Suzanski tenia setze anys quan va topar amb un anunci a Telegram que oferia “diners fàcils” –uns 145 dòlars– per una feina temporal. Va resultar ser un anunci que cercava candidats per a cometre un acte de sabotatge: li van pagar diners perquè calés foc a una cabina de relés ferroviaris.

Ara, a divuit anys, Suzanski està empresonat en un centre juvenil com a autor material –i, alhora, víctima– d’un delicte vinculat a una de les facetes més desconegudes de la guerra d’Ucraïna: la campanya del Kremlin per a reclutar joves ucraïnesos d’entorns vulnerables i convèncer-los d’atacar el seu país. És un dels vuit reclusos de Krementxuk, d’un total de setanta-dos, condemnats per delictes contra la seguretat nacional o la seguretat pública vinculats a Rússia.

Molts dels menors reclutats per Rússia viuen en la pobresa i són incitats a trair Ucraïna en canvi d’una quantitat relativament petita de diners, segons Kíiv.

Després d’haver calat foc a l’equipament ferroviari, Suzanski va rebre una oferta més alta –unes 60.000 hrívnies, l’equivalent a uns 1.230 dòlars– que implicava l’ús d’un artefacte explosiu. Un home a qui Suzanski coneixia amb el nom d’Artem el va enviar a un hotel als afores de Kíiv, on algú va deixar dues motxilles fora de la seva cambra. En una hi havia un uniforme militar; en una altra, una capsa precintada amb cables que Suzanski, de primer, va creure que era un inhibidor de senyals, però que més tard va descobrir que era un artefacte explosiu.

Tot seguit el dugueren amb taxi a una biblioteca, on agents dels serveis d’intel·ligència ucraïnesos l’interceptaren abans no pogués executar la missió.

“Aquestes 60.000 hrívnies es van acabar convertint en cinc anys”, diu Suzanski.

Tenia tretze anys quan Rússia envaí Ucraïna. El seu pare i el seu padrastre foren reclutats per l’exèrcit, cosa que deixà la mare tota sola i amb tres fills a càrrec. Un error burocràtic deixà la família sense prestacions socials i aviat les factures s’amuntegaren. Desesperat, Suzanski va començar a acceptar qualsevol feina que li sortís.

El desembre del 2024, amb l’aniversari del seu germà petit i les vacances de Nadal a tocar, tenia tan sols unes 200 hrívnies, uns 5 dòlars, a nom seu. Fou aleshores quan va decidir de respondre a l’anunci de Telegram.

Arreu del país, segons el Ministeri de Justícia ucraïnès, tretze menors compleixen condemnes per casos relacionats amb Rússia, entre els quals hi ha cinc nens. En total, més de tres-cents menors han estat detinguts per càrrecs semblants d’ençà de la invasió russa, segons les autoritats: a alguns els han concedit la llibertat condicional; uns altres continuen sota investigació.

Un informe publicat l’any passat per l’oficina de l’Alta Comissaria de les Nacions Unides pels Drets Humans indicava “un augment de les denúncies creïbles sobre l’intent de la Federació Russa d’emprar nens ucraïnesos en territori controlat pel govern [ucraïnès] per a executar feines de vigilància i transmetre informació sobre l’exèrcit ucraïnès, o bé per a perpetrar actes de sabotatge i incendis contra objectius militars o béns vinculats a l’exèrcit”.

Rússia nega les acusacions i culpa els serveis d’intel·ligència ucraïnesos d’haver reclutat menors russos per a perpetrar actes de sabotatge en territori rus.

Oleksii Babakov, que ara té disset anys, passà uns vuit mesos sota l’ocupació russa a Vovtxansk, el municipi ucraïnès a tocar de la frontera amb Rússia on vivia en una casa d’acollida. A quinze anys, els seus tutors legals el van ajudar a fer el camí a Khàrkiv i, finalment, a instal·lar-se a Polònia, on va veure anunci de Telegram que prometia diners fàcils.

A Babakov li van demanar de reclutar més nois i d’enviar-los a un contacte. Un d’aquests era en Vikentii, que ara també té disset anys, un amic que Babakov va fer el 2022 quan vivia a Khàrkiv.

En Vikentii accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que tan sols se l’identifiqui pel primer nom, atès que tem ser objecte de represàlies. Babakov li va prometre que, si acceptava l’encàrrec, podria guanyar fins a 3.000 dòlars cada mes.

En un primer moment, en Vikentii va pensar que la feina no aniria més enllà de fabricar artefactes explosius casolans. Però, més tard, es va assabentar que els homes que l’havien reclutat també esperaven que en col·loqués un i el fes detonar. En aquell moment, explica, tenia quinze anys.

El noi recorda haver deixat l’artefacte en un contenidor d’escombraries situat davant una comissaria de Khàrkiv i allunyar-se’n. “Quan vaig fer esclatar la bomba, em vaig adonar que havia fet una cosa dolenta de debò”, diu.

Hores més tard, va llegir una notícia que informava que ningú no havia resultat ferit: “Em vaig sentir molt alleujat. Hi havia hagut un atac terrorista, però ningú no havia resultat ferit.”

De Polònia estant, Babakov va veure un dia a les notícies una peça sobre ucraïnesos joves reclutats per Rússia. Un d’aquests era en Vikentii. També hi havia una noia de quinze anys que va col·locar un artefacte explosiu davant una altra comissaria, en un atac que tampoc no va causar ferits.

Les autoritats ucraïneses van localitzar Babakov a Polònia i el van deportar a Ucraïna. Ell i en Vikentii es van retrobar en un centre de presó preventiva i ara compleixen condemna plegats a Krementxuk.

En Vikentii fou declarat culpable d’un acte terrorista i condemnat a tres anys de presó. Babakov fou declarat culpable d’incitació i col·laboració en un atac terrorista, i condemnat a quatre anys.

Maksim Parxin, de disset anys, és nadiu de Sloviansk, una ciutat de la regió de l’est d’Ucraïna –Donetsk– que Putin reclama com a part integrant de Rússia.

La mare de Parxin té esquizofrènia i la seva família sovint ha passat dificultats econòmiques. Parxin explica que li costava trobar feines convencionals perquè era massa jove: durant un temps, explica, es va dedicar a carregar llenya i també va treballar per a centres de trucades il·legals que es dediquen a estafar ciutadans russos.

“És molt fàcil”, diu Parxin sobre les ofertes de sabotatge de Telegram: “Hi escrius ‘cerco feina’ i et surt tot.”

Parxin va acceptar 300 dòlars d’un contacte anònim de Telegram, al qual descriu com a “coordinador”, per calar foc a una caixa de relés ferroviària. L’endemà, aquest mateix contacte li va oferir encara més diners perquè cremés uns quants vehicles d’oficials de reclutament militar. Parxin diu que s’hi va negar i que en va blocar el compte.

Al cap d’unes quantes setmanes, tanmateix, va acceptar una altra oferta que li demanava fer pintades amb esprai en una oficina de reclutament militar. Mesos després va tornar a Telegram, on un nou “coordinador” li va oferir 3.000 dòlars perquè cremés una oficina de correus. Parxin enregistrà en vídeo com un dels seus amics començava a calar-hi foc.

Parxin assegura que no sabia que les persones que el contractaven per Telegram pertanyien a la intel·ligència russa fins que no fou detingut. Va passar gairebé un any en presó preventiva i fou condemnat a quatre anys.

“Em calien diners”, diu Parxin: “Si no m’haguessin calgut, no ho hauria fet de cap manera.”

A divuit anys, els adolescents poden optar per romandre a Krementxuk, on reben una educació fins als vint-i-dos, o bé poden ser traslladats a centres penitenciaris per a adults.

El vice-ministre de Justícia, Ievhen Pikalov, diu que als nois empresonats a Krementxuk els movia la necessitat econòmica, no pas l’odi al seu país.

“No ho fan amb la intenció de destruir l’estat ucraïnès”, diu Pikalov: “No ho fan perquè estimin Rússia. Ho fan per 500 dòlars a Telegram, ni més ni menys.”

A la colònia no són permesos els telèfons personals. El personal custodia les targetes SIM dels reclusos i les trucades i videotrucades es fan amb aparells propietat del centre.

Els ordinadors i les pissarretes hi són supervisats; les xarxes socials, blocades. Durant el temps lliure, els nois fan esport, llegeixen, miren la televisió o juguen a la PlayStation. Els diners que reben de la família –o que guanyen fent feines al centre mateix– s’han de gastar a la botiga de la colònia.

A Krementxuk, com a tot Ucraïna, la vida sovint es veu interrompuda pels atacs aeris russos.

Els atacs aeris russos han causat estralls a la colònia tres vegades, tot i que mai ningú no n’ha resultat ferit: en tots tres casos, els interns eren en refugis antiaeris. Les alertes antiaèries, de fet, interrompen sovint les classes a l’escola.

Entre atac i atac, tots els reclusos del centre es fan la mateixa pregunta: i què vindrà després?

Pikalov diu que jutjar si un noi s’ha rehabilitat depèn dels envits i les necessitats de cada adolescent, més que no pas del delicte que hagi comès.

Babakov diu que vol “començar de zero”. Parxin diu que la primera cosa que farà quan en surti serà abraçar la família.

Suzanski ja ha fet el primer pas cap a una nova vida: començar una carrera universitària en agronomia, telemàticament.

Al juny, després d’haver fet divuit anys, va optar per ser traslladat a una presó de seguretat mitjana –i, per tant, més restrictiva– per a adults, en compte de quedar-se a Krementxuk.

“Per provar la vida d’adult; així segur que no voldré tornar a anar a parar a la presó.” El noi fou traslladat de Krementxuk l’11 d’agost.

Encara li queden tres anys i mig de condemna i la cosa que més el preocupa és què pot passar a la seva família en un moment en què Rússia ha intensificat els bombardaments en territori ucraïnès.

“Em fa por que, quan en surti, ja no em quedi cap familiar”, sospira.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb