Els que arriben i el país que troben

Quan una persona arriba a Catalunya, a quin país arriba? La pregunta pot semblar trivial, però té conseqüències molt concretes. Quina llengua se li ofereix, com a llengua comuna? Quina història aprendran els seus fills a l’escola? Amb quines institucions entrarà en contacte? Quins referents culturals trobarà en l’espai públic? I, al capdavall, respecte de quina comunitat política s’espera que desenvoluparà un sentiment de pertinença?

En molts estats europeus, aquestes preguntes no acostumen a formular-se. Es dóna per fet que qui s’instal·la a Alemanya s’incorpora a la societat alemanya i qui ho fa a Dinamarca, a la danesa. Podem debatre què significa integrar-se, però la comunitat política de referència sembla clara.

A Catalunya no ho és tant. La raó és que aquí se superposen dues qüestions que sovint analitzem separadament. Catalunya és una societat receptora d’una immigració molt important i, al mateix temps, una nació sense estat que formula reivindicacions de reconeixement i d’autogovern dins un estat amb una altra cultura majoritària.

Aquesta coincidència modifica el problema de la integració. Tant els grups procedents de la immigració com les minories nacionals poden formular demandes de reconeixement de la seva llengua, cultura o més particularitats. Però les minories nacionals hi afegeixen alguna cosa diferent: reclamen autogovern, és a dir, la capacitat per a intervenir en la definició de la mateixa comunitat política.

Algú podria sostenir que això no representa cap problema: l’estat és comú i, per tant, les seves institucions, la seva llengua majoritària i els seus referents poden actuar com a marc d’integració general. La solució té l’aparença de la neutralitat. Però aquí no hi ha res de neutral. Quan una administració acull una persona nouvinguda, s’hi ha de comunicar en alguna llengua; quan una escola educa els seus fills, ha de decidir quines llengües utilitza i quina història ensenya. Integrar implica inevitablement seleccionar uns referents. No existeix un punt de vista cultural situat en el no-res. Tanmateix, la cultura de la majoria estatal gaudeix d’un avantatge considerable: es pot presentar com si no fos una cultura particular. La seva llengua és simplement la llengua comuna; la seva història, la història del país; les seves institucions, les institucions de tothom.

Per a una nació minoritzada, en canvi, aquesta presumpta neutralitat pot tenir conseqüències ben poc neutrals. Pensem en el català. En l’article anterior defensava que demanar a una persona que s’instal·la a Catalunya que aprengui català no és necessàriament una exigència assimilacionista. Però ara hi hem d’afegir una dificultat. Qui arriba a Catalunya es pot integrar socialment sense aprendre català. Disposa d’una altra llengua, el castellà, que no és només àmpliament coneguda, sinó que és la llengua majoritària i oficial de l’estat i té una enorme capacitat d’integració social.

Del punt de vista individual, això pot resultar perfectament funcional. Del punt de vista d’una llengua minoritzada, les conseqüències, com sabem, poden ser corrosives. Si les successives incorporacions de nova població es produeixen predominantment per mitjà de la llengua i els referents de la majoria estatal, la immigració pot reforçar, sense que els immigrants necessàriament ho pretenguin, una asimetria que ja existia abans no arribessin.

Aquest matís és essencial. El problema no són els immigrants. El problema és el marc institucional en què es produeix la seva integració. Si Catalunya reivindica autogovern com a comunitat nacional, aquesta reivindicació hauria d’incloure una capacitat considerable per a decidir la política que determina com s’hi incorpora la nova població.

El Quebec ofereix en aquest aspecte un contrast interessant. És significatiu que l’Acord Canadà-Quebec del 1991 estableixi expressament com un dels objectius integrar els immigrants “de manera respectuosa amb la identitat diferenciada del Quebec”. A tall d’exemple, el Quebec té la responsabilitat exclusiva de seleccionar els immigrants que s’hi destinen –amb algunes excepcions, com el reagrupament familiar–, intervé en la determinació del nombre que en vol rebre i, sobretot, és responsable de l’acollida i la integració. Això significa, entre més coses, orientar els nouvinguts per facilitar-ne l’adaptació a la societat quebequesa i proporcionar-los els mitjans per a aprendre francès. El govern federal conserva la decisió final sobre l’admissió al Canadà, però és el Quebec qui determina en grau considerable com s’integren els que s’hi estableixen. La idea institucional que hi ha al darrere és poderosa: els que arriben al Quebec, no arriben simplement al Canadà; arriben també a una societat nacional que vol disposar dels instruments per a decidir com els acull i com els incorpora en un espai comú. No es tracta d’impedir que aquesta societat canviï amb la immigració, sinó de disposar dels instruments necessaris perquè pugui continuar existint al mateix temps que es transforma.

Acceptar un model semblant per a Catalunya implica com a mínim tres coses. En primer lloc, que les institucions catalanes disposin de capacitat efectiva per a dirigir la política d’integració i d’una intervenció molt més gran en la política d’immigració. En segon lloc, que el català sigui realment la llengua comuna d’incorporació al país. I, en tercer lloc, que la integració no sigui concebuda com un procés unilateral: la cultura catalana que rebran els que hi arriben també serà transformada per ells.

No es tracta, per tant, ni d’assimilar els que arriben ni que diferents comunitats visquin simplement les unes al costat de les altres, sinó de construir junts una societat a la qual tots puguem sentir que pertanyem. Les persones que avui arriben a Catalunya i els seus fills no són un element exterior al futur del país. En formaran part. Hi parlaran les seves llengües, modificaran els nostres costums, hi aportaran nous referents i participaran en les decisions col·lectives. Seran, senzillament, catalans.

La pregunta important no és, doncs, com podem aconseguir que Catalunya no canviï. És inevitable que canviï. La pregunta és si disposarem de les eines perquè aquesta transformació es produeixi des de Catalunya i no simplement sobre Catalunya. Potser aquesta és la qüestió que s’amaga darrere totes les altres. Els que hi arriben trobaran un país que ja existeix, però contribuiran a decidir el país que existirà demà. I aquí hi ha el desafiament: integrar sense assimilar els que hi arriben, però també evitar que el procés d’integració acabi assimilant la societat que els rep.