Claveguera TikTok

Sort en tenim, que hi hagi periodistes que s’endinsin a les clavegueres més sinistres i que ens les mostrin, sí, que treguin a la llum del sol l’espès revestiment d’engrut sobre el qual caminem.

Tan dolorós de conèixer, això. Tan necessari també. Primer, perquè ignorar la realitat no l’esborra (ans al contrari, afegeix una altra capa d’impunitat a l’espant i encara el perpetua), i segon, perquè conèixer-la és l’única manera d’obrir la possibilitat de canviar-la.

La investigació que han publicat un grup de periodistes de Maldita.es (que estan publicant: van oferint capítols del reportatge durant tota la setmana) té un títol explícit: «TikTok, la llar del pederasta» (només en castellà i en anglès). I mostra això que anuncia, exactament, aquesta realitat escruixidora.

Hi ha, acompanyant aquest descens al món espantós, una nota de la redacció on expliquen que és la investigació més difícil que han fet mai: «Quan es parla d’abús sexual infantil, el cervell humà automàticament genera un mecanisme d’autoprotecció que ens impedeix ni tan sols d’imaginar a què ens referim per la duresa i l’horror del contingut». I els periodistes s’han posat en mans de psicòlegs i han fet servir la intel·ligència artificial per evitar haver de veure repetidament continguts insuportables i saben que ara duen un pes que els costarà de treure’s de sobre i han denunciat això que han descobert davant de la fiscalia de criminalitat informàtica de l’estat espanyol i tot preservant les identitats dels infants ho han fet públic «per materialitzar l’horror», perquè se sàpiga «què passa a la plataforma que més hores al dia utilitzen els menors de tot el món».

Miraré de resumir-ho: en tan sols trenta-cinc dies passejant-se per TikTok, entrenant-ne l’algorisme i fent-ne servir el cercador, han trobat més de dos-cents «perfils que publiquen obertament imatges explícites d’abús sexual infantil», més de mil vídeos explícits, milers d’imatges, milions de visualitzacions. I escriuen i demostren que no és que hagin hagut d’entrar en cap espai secret ni complicat ni cap dark res: qualsevol usuari de la plataforma hi pot tenir accés.

Tan fàcil, tan quotidià.

Els autors de la investigació també han denunciat aquests greus delictes a la mateixa companyia. Els n’han passat una mostra: cinquanta vídeos. D’aquests cinquanta, TikTok n’ha retirat tan sols cinc i a l’estat espanyol n’ha bloquejat tretze més.

I prou.

TikTok és divertit, és musical, és el lloc on comencen les tendències i té una sola missió: potenciar la creativitat i fer que la gent s’ho passi bé. Ho diuen ells mateixos, això de les tendències i la missió i etcètera. El fet és que TikTok ha esdevingut, en bona mesura, la pantalla a través de la qual el jovent es mira el món, la seva font d’informació, l’eina de socialització. Penjar-hi vídeos curts o passar-los en scroll infinit, que l’algorisme els enviï el contingut que tria per a ells i segons les dades que en recopila, fer comentaris públics, xatejar en privat, etcètera. L’aplicació té aquesta cosa dels directes, a més a més. Que se suposa que són per a majors de divuit anys però que qui ho comprova. I les criatures parlen a càmera i els «espectadors» els escriuen coses, els demanen coses, els envien «regals» si les fan. El sistema està organitzat per la mateixa companyia. Perquè d’aquests «regals» se’n queda una comissió.

Se’n-queda-una-comissió.

Arribats a aquest punt em pregunto molt sincerament per quins set sous permetem que les plataformes digitals, companyies tecnològiques, comsediguin, emparin pràctiques tan execrables, delictes tan greus. Perquè si no denuncien els pederastes que els campen per casa, si no els persegueixen quan algú (amb les eines de cerca d’un simple usuari de la mateixa plataforma) els troba i els exposa a la llum del món, si difonen el material mitjançant el seu algorisme i si a més a més se’n lucren, és que ho permeten.

I això és gravíssim. I hauria de tenir conseqüències.

I no em refereixo a traslladar la responsabilitat a infants i joves, no em refereixo a que, en lloc de treure els continguts delictius de l’aplicació (i perseguir qui pretengui penjar-los), en lloc d’establir sistemes de seguretat des del disseny de les plataformes, assenyalem els joves i els prohibim l’accés a TikTok (cosa que, dit sigui de passada, ja s’ha demostrat que no serveix absolutament de res perquè, oh sorpresa, hi entren igualment). I tampoc no em refereixo a multes i prou, perquè em sembla que, per a aquestes companyies megamilionàries, pagar de tant en tant una multa per una infracció o una altra és un preu tirant a assumible, un peatge, fins i tot, per a continuar lucrant-se amb un disseny de plataforma que fomenta, precisament, les foscors que poden ser multades.

De vegades sembla que acceptem que n’hi hagi prou amb un comunicat dient que han retirat uns vídeos i fan el que poden i que la seva màxima prioritat patim patam. De vegades sembla que acceptem que els directius d’aquestes companyies no tinguin responsabilitat sobre res. Potser si aquests individus, aquests directius de les grans tecnològiques, haguessin de respondre penalment davant de les faltes perpetrades per la companyia que dirigeixen sí que trobarien ben ràpidament la manera de fer que no les cometés.