Sánchez i el Marroc, o l’avantatge de la sospita

D’ençà del 31 de juliol, cada vegada que he hagut d’escriure sobre Ceuta m’he trobat amb una tria difícil. Podria acceptar, simplement, la versió oficial. Que el govern espanyol agraeix, per exemple, la cooperació “fluida” i “ràpida” del Marroc.

Òbviament, aquesta és una dada certa i verificable –ho han dit–, però, evidentment, no explica res. Perquè no hi ha cap indici que faça pensar que siga cert.

Entra en joc, aleshores, la sospita. Que vuitanta mil persones no es tiren a l’aigua si ningú no els ho diu, per exemple. O que hi ha testimonis que expliquen que els agents marroquins deien a aquells xiquets que anassen cap a Ceuta. O que el congrés espanyol havia aprovat en comissió, vuit dies abans, la llei que ha de donar la nacionalitat espanyola als saharians nascuts sota administració espanyola, i que això a Rabat va caure com una bomba. O que la setmana anterior Sánchez havia estat a Alger per a signar contractes energètics. Aquesta versió ho explica tot amb una elegància sospitosa, però té el defecte –i és un defecte enorme i gravíssim, capital– que no es pot provar. Ni comprovar.

La manera normal de reaccionar, com sempre, seria agafar el fet, allò que passa, i posar-ho al costat de la posició declarada, fer-ne el contrast. Per a veure si hi encaixa o no. Amb el Marroc, aquesta via simplement no existeix: no hi ha posició declarada, cosa que no ens hauria d’estranyar, venint d’una dictadura. Ara, el cas significatiu és que tampoc no hi ha cap posició concreta ni clara –declarada– a la banda espanyola.

De manera que amb tot plegat acaba passant una cosa que per a mi és molt inquietant. Jo no puc explicar els detalls del cas concret d’ara, però puc explicar amb molta precisió què vol el Marroc. Perquè fa cinquanta anys que ho diu en veu alta, sense matisos i sense variacions: Ceuta i Melilla són “presidis” que han de recuperar i la sobirania sobre el Sàhara Occidental és el criteri amb què mesura totes les seues relacions exteriors. I qui no l’accepta en paga el preu.

De Rabat potser no sabem quina és la posició concreta sobre els fets de Ceuta, però sabem si més no que té una doctrina de fons evident i la fa pública. Però del govern espanyol, no. No sabem encara res sobre la posició que té en els fets de Ceuta, però és que encara tampoc no sabem per quin motiu Pedro Sánchez va decidir donar suport al pla de convertir la República Àrab Sahariana Democràtica en una autonomia del Marroc. I ja fa quatre anys, d’això. I la decisió era d’una gravetat infinita. No hi ha doctrina.

Què fem, aleshores? La primera opció –acceptar el relat oficial– és honesta, però inútil. La segona –especular– és útil, però pot ser deshonesta amb massa facilitat. La primera deixa el lector amb la sensació que li amaguem alguna cosa –i el lector té raó, encara que no siguem nosaltres qui li l’amague. La segona es comparteix, s’aplaudeix i tot, però és massa difícil d’impedir que ens convertesca en part d’un bàndol i contribuïm –potser de manera voluntària– a la desinformació. Per als periodistes aquesta situació és una tria diabòlica perquè en realitat allò que falta no és una dada que es puga demanar per transparència o investigar. Allò que manca és una posició pública a la qual ens puguem referir, una doctrina.

I, com ho diria jo?, comence a pensar que aquesta mancança, en realitat li ix a compte, al govern de Pedro Sànchez.

Perquè el buit, aquest buit enorme, dóna a Pedro Sánchez dues coses alhora. La primera, que no ha de justificar res, perquè una política que no s’ha declarat mai tampoc no es pot incomplir. Senzill. I comodíssim. La segona, però, em sembla que és més valuosa encara: quan algú omple el buit amb una hipòtesi, ell la pot desqualificar com una conspiració. I aquesta és una posició molt intel·ligent perquè converteix el conspiracionisme en parallamps –i com que moltes de les teories conspiratives són senzillament impossibles de creure, encara li fan un favor i tot. He arribat a pensar que sembla com si hagués calculat que li ix més barat ser sospitós que no ser transparent i coherent.

Però el problema inevitable és que aleshores la credibilitat es desplaça i no sé si podem fer-hi gran cosa. Quan la informació verificable no pot explicar els fets, el lector no deixa de cercar l’explicació. Simplement se’n va a cercar-la allà on la trobe, i n’hi ha molta, i de franc, sovint més falsa que l’ànima de Judes, però molt atractiva i sexi, en la premsa que no verifica res i, sobretot, en l’enorme constel·lació de xarradors aprofitats i descarats que expliquen el món i el país d’una manera tan fàcil i plana que, per això mateix, s’hauria de tornar immediatament sospitosa.

Pitjor encara: quan arribem a aquest punt –i això ho podem comprovar cada dia– el país s’omple d’afirmacions fantasioses que no es poden sostenir raonablement, però que originen un crèdul entusiasme popular tan gran que arriba a fer perillar fins i tot allò que hem estat i som; com ens comportem.