Madò Farta: “Mallorca té un límit. I ignorar-lo no fa que desaparegui”

Diu que va néixer del cansament que comparteixen molts ciutadans mallorquins. Les protestes contra la saturació i la turistificació han rebrotat un altre estiu a l’illa. Enguany, amb mobilitzacions més multitudinàries que mai. La manifestació del 26 de juliol convocada per Menys Turisme, Més Vida ha estat una de les manifestacions d’aquesta frustració que viu la societat. Enmig de tot això, ha sorgit Madò Farta, una persona “normal” que, amb un vestit de pagesa i una màscara de calavera, ha esdevingut tot un símbol de les protestes. Qui és Madò Farta? Per què ha tengut tant d’èxit? No falta a cap esdeveniment ni a cap manifestació. Fins i tot, hi ha gent que s’ha començat a vestir com ella en les mobilitzacions que hi ha a tota l’illa. Parlam amb aquest personatge que, de manera anònima, defensa una Mallorca digna i no una illa venuda a la sobreexplotació turística.

—Qui és Madò Farta? Com la definiu?
—Madò Farta és, sobretot, una veu. Una veu que neix d’un cansament que crec que compartim moltes persones que estimam Mallorca i que veim com, a poc a poc, allò que era normal per a nosaltres deixa de ser-ho. No som aquí per a dir a ningú què ha de pensar. Som aquí per a fer preguntes, per a posar davant un mirall una realitat que moltes vegades preferim no mirar i, sobretot, per a recordar que Mallorca no és només una destinació turística: és ca nostra.

—I qui hi ha rere el símbol?
—Rere Madò Farta hi ha una persona normal, amb una vida normal, que un dia va sentir que ja no n’hi havia prou de queixar-se. Però també us diria una cosa: rere Madò Farta no hi ha només una persona. Hi ha molta gent que se sent identificada amb el que representa. Per això crec que el personatge ha agafat una vida pròpia. Madò Farta pot ser qualsevol persona que un dia ha pensat: “Això no pot continuar així.”

—Per què és anònim?
—Perquè jo no som la cosa més important. Si donàs la cara i Madò Farta tengués un nom i uns llinatges, el debat acabaria moltes vegades parlant de jo: qui som, què faig, d’on venc, què pens… I no vull això. Vull que la gent miri la calavera i pensi en Mallorca. Que miri una acció i es demani què passa. L’anonimat és una manera de llevar protagonisme a la persona i donar-lo al missatge.

—Quan va sorgir exactament la idea i per què?
—No hi va haver un dia concret. No em vaig aixecar un matí i vaig pensar “avui crearé Madò Farta”. Va ser una acumulació. Una platja plena de fems, una carretera col·lapsada, preus de l’habitatge impossibles, llocs on ja costa sentir que hi pertanys, la transformació del paisatge… I, sobretot, aquella sensació que ens anam acostumant a coses que no hauríem d’haver normalitzat mai. Arriba un moment que pens: “Basta. Hi he de fer qualque cosa.” I així va néixer Madò Farta.

—Quan vau aparèixer en públic per primera vegada?
—La primera aparició pública va ser molt discreta. No volia cridar l’atenció ni convertir-me en protagonista de res. Però aviat vaig veure que el personatge provocava una reacció. La gent mirava, alguns somreien, uns altres demanaven què significava, uns altres s’hi acostaven… I vaig entendre que una imatge també pot ser una forma de protesta.

—Per què una pagesa amb rostre de calavera? Què representa cada element?
—La pagesa representa les nostres arrels, la nostra terra, la nostra cultura i una manera de viure Mallorca que no vull que desaparegui. La calavera és la part que fa més mal: és l’advertiment. És el que pot quedar de tot això si continuam pensant que créixer sense límits és l’únic camí possible. I la roba tradicional no és cap disfressa. És identitat. És memòria. Fins i tot el nom té intenció: Madò Farta perquè hi ha una Mallorca que està farta de veure com s’hi van perdent coses i que està farta que li diguin que no hi ha alternativa.

“La pagesa representa les nostres arrels, la nostra terra, la nostra cultura i una manera de viure Mallorca que no vull que desaparegui. La calavera és la part que fa més mal: és l’advertiment”

—Us imaginàveu que tindria tant de ressò tot plegat? Quan us en vau adonar? Què significa per a vós?
—No. Absolutament no. Jo pensava que Madò Farta seria una cosa petita, gairebé una manera meva d’expressar el que sentia. Quan vaig començar a veure que la gent compartia les imatges, que em reconeixien pel carrer o que unes altres persones començaven a reproduir el símbol, vaig entendre que havia connectat amb qualque cosa que anava molt més enllà de jo. I això emociona. Però també dóna responsabilitat. Perquè quan una persona et diu “gràcies per donar veu al que jo no m’atrevesc a dir”, entens que ja no parlam només d’un personatge.

—Com ho veieu que infants i més gent es vestesqui com vós per sortir a les manifestacions?
—És una de les coses que més m’emocionen. Perquè Madò Farta no ha de ser una persona. Ha de ser un símbol. I quan veig una nina o un nin vestit de pagesa, amb la calavera, entenc que el missatge ha arribat a una generació que serà la que haurà de viure en aquesta Mallorca demà. A mi no m’interessa crear seguidors de Madò Farta. M’interessa crear consciència. I veure famílies que ho fan juntes em dóna molta esperança.

—Com vau viure la protesta del 26 de juliol?
—Va ser un dia molt intens. Però sobretot va ser un dia que em va confirmar que això no és una preocupació d’un grup petit. Veure tanta gent al carrer, d’edats, ideologies i realitats diferents, em va fer pensar que hi ha una cosa que ens uneix: voler continuar vivint dignament a la nostra illa. I això és molt important. Perquè quan una societat deixa de resignar-se i comença a sortir al carrer, qualcuna cosa ja ha canviat.

“No crec que la resposta a una societat que reclama ser escoltada hagi de ser la força. La resposta hauria de ser escoltar-la”

—Vàreu presenciar la violència de la policia?
—Sí. I és una imatge que costa d’oblidar. Una manifestació pot ser contundent, pot ser reivindicativa i pot molestar. És precisament aquesta, la funció que té: fer arribar un missatge que moltes vegades les institucions no volen escoltar. Però una cosa és protestar i una altra és veure situacions de violència que, del meu punt de vista, no haurien d’haver succeït. No crec que la resposta a una societat que reclama ser escoltada hagi de ser la força. La resposta hauria de ser escoltar-la.

—Heu estat al Trenc, a Sóller… no us en deixeu escapar cap. Per què trobau important ser-hi pertot?
—Perquè Mallorca no és Palma i prou. Cada poble, cada platja i cada racó té una problemàtica particular, però hi ha un fil que ho uneix tot: la pressió que suporta l’illa. Per això Madò Farta ha de ser on calgui. No puc defensar Mallorca en un sol lloc. I també perquè crec que és important que la gent de cada poble senti que no està tota sola. Que allò que passa a Sóller també ens importa a Palma, que allò que passa al Trenc també ens importa a Artà, a Pollença o a qualsevol altre lloc. Mallorca és una de sola.

—Com descriuríeu la situació que viu Mallorca?
—Mallorca està sotmesa a una pressió que ja costa de gestionar. I no parl de turisme i prou. Parl d’habitatge, territori, aigua, carreteres, recursos, serveis públics, convivència i qualitat de vida. El problema és que durant massa temps hem parlat del creixement com si créixer sempre fos una bona notícia. Jo crec que ha arribat el moment de fer-nos una pregunta molt més senzilla: créixer per a què i per a qui? Perquè si creix l’economia, però la gent que viu aquí no pot pagar un habitatge, no pot arribar a una platja, passa hores dins un embús o veu desaparèixer el seu entorn, qualque cosa no fem bé.

—I els joves?
—Ho tenen molt difícil. I això és especialment greu perquè ells són el futur de Mallorca. Si un jove ha de partir perquè no pot pagar un lloguer, no es pot emancipar o no veu possibilitats de construir aquí la seva vida, no solament hi perd ell: hi perd Mallorca. No podem voler una illa plena durant tres mesos i buida de projectes de vida durant la resta de l’any. Jo vull que els joves puguin quedar. Que puguin formar una família si ho volen, tenir una casa, una feina digna i imaginar-se un futur aquí. I això hauria de ser una prioritat, no una conseqüència secundària.

“No podem voler una illa plena durant tres mesos i buida de projectes de vida durant la resta de l’any”

—Creieu que val la pena de continuar lluitant per les coses, per davant de la resignació.
—Sempre. La resignació és molt perillosa perquè és el moment en què deixam de lluitar perquè començam a pensar que ja no serveix de res. I jo em neg a acceptar-ho. Potser Madò Farta no canviarà Mallorca. Potser una manifestació tampoc. Ni una pancarta, ni una acció, ni una persona. Però milers de persones que deixen de resignar-se sí que poden canviar les coses. Jo no sé fins on arribarà aquesta lluita. Però sí que sé que no pens afluixar. Perquè si estimam Mallorca, tenim l’obligació d’intentar deixar-la un poc millor de com l’hem trobada. I, sobretot, no hem de tenir por de defensar allò que és nostre. No és anar contra ningú. És anar a favor de Mallorca.

—La societat mallorquina no es cansarà mai si no l’escolten? En quin punt de crispació es troba la societat?
—La gent està cansada, i molt. Però jo crec que encara no està cansada de lluitar; està cansada d’haver de lluitar perquè l’escoltin. Hi ha una diferència molt important. Quan algú no pot accedir a un habitatge, quan veu com el seu entorn canvia a una velocitat que no pot assumir, quan no pot gaudir amb normalitat d’un lloc que sempre ha sentit seu o quan necessita marxar de la seva terra per poder tenir un projecte de vida, arriba un moment en què la frustració es converteix en ràbia. I crec que som en aquest punt: una societat que encara té esperança, però que comença a perdre la paciència. El que em preocuparia de veres és que arribàssim al punt en què la gent deixàs de creure que sortir al carrer, parlar o reivindicar serveix per a res. Per això és tan important escoltar ara.

—Com valorau les polítiques turístiques d’aquest govern?
—Les valoraria pels resultats, no per les intencions. I els resultats que veim no em fan pensar que s’hagi produït el canvi de rumb que Mallorca necessita. No crec que necessitem simplement gestionar millor el mateix model. Crec que hem de pensar si aquest model és sostenible i, sobretot, si és compatible amb la vida dels qui hi vivim. No n’hi ha prou de dir que volem un turisme de qualitat si continuam parlant de créixer, d’atreure més visitants o d’augmentar el nombre de places com si els recursos de Mallorca fossin infinits. Mallorca té un límit. I no pensar-hi no fa que desaparegui. Jo no deman que desaparegui el turisme. Deman que el turisme deixi de condicionar tota la resta.

“Mallorca té un límit. I ignorar-lo no fa que desaparegui. Jo no deman que desaparegui el turisme. Deman que el turisme deixi de condicionar tota la resta”

—Un canvi de model és turismofòbia?
—No. Jo puc estar en contra d’un model turístic sense estar en contra dels turistes. No és igual una persona que ve a Mallorca, ens respecta, consumeix en el comerç local i vol conèixer la nostra cultura que un model que converteix l’illa en un producte de consum massiu. A mi no em molesta que venguin persones. Em preocupa que convertim Mallorca en una cosa que es pot vendre sense límits. Dir turismòfob a qualsevol qui qüestiona el model és una manera molt fàcil d’evitar el debat. I jo crec que ja toca parlar del problema sense posar etiquetes. I, sincerament, hi ha coses que ho expliquen millor que qualsevol teoria.

—…
—Demà [l’entrevista es va fer dimarts] hi ha un eclipsi solar que es podrà veure a molts punts del món. Un fenomen natural, gratuït, que no es pot comprar ni privatitzar. I, en canvi, a Mallorca molta gent el viurà amb una sensació amarga: la de saber que fins i tot per a gaudir d’un moment com aquest, d’un cel que és de tothom, sembla que has de tenir sort, espai… o haver pagat una habitació d’hotel. És molt fort haver arribat aquí, que un mallorquí no pugui viure amb normalitat el seu entorn, ni tan sols aixecar la vista i gaudir d’un eclipsi en pau, perquè tot està saturat, ocupat o condicionat per un model que ho ha envaït tot. Això no és turismofòbia. Això és indignació. És cansament. És la sensació que fins i tot el que no es pot comprar, aquí també s’acaba vivint com si fos un luxe. I això és el que s’hauria de debatre de veres.

“És molt fort haver arribat aquí, que un mallorquí no pugui viure amb normalitat el seu propi entorn, ni tan sols aixecar la vista i gaudir d’un eclipsi en pau, perquè tot està saturat, ocupat o condicionat per un model que ho ha envaït tot”

—Cap on podria derivar Mallorca i la societat mallorquina si no es posa fre a aquest model?
—Em fa por una Mallorca en què la gent que hi ha nascut i hi ha fet la seva vida sigui una minoria dins ca seva. Una Mallorca on els joves no puguin quedar, on l’habitatge sigui un luxe, on determinats espais siguin pràcticament inaccessibles per als residents i on el paisatge que hem heretat desaparegui sota la pressió urbanística i turística. I hi ha una cosa encara pitjor: que ens hi acostumem. Perquè el perill no és tan sols perdre determinades coses. El perill és arribar a pensar que és normal haver-les perdudes. No vull una Mallorca convertida en un parc temàtic perfecte per a visitar durant una setmana però impossible per a viure-hi tot l’any. Vull una Mallorca viva. I una Mallorca viva necessita gent que hi pugui viure.

—Què hauria de passar perquè diguéssiu que heu guanyat la partida, que ja no cal mobilitzar-se ni que existesqui Madò Farta?
—Madò Farta hauria desaparegut el dia que deixàs de fer falta. No necessit que em donin la raó. No necessit que diguin que Madò Farta ha guanyat. Per jo, guanyar seria poder mirar Mallorca i veure que els nostres fills i els nostres joves poden construir aquí el seu futur. Que una persona que treballa aquí es pot permetre de viure-hi. Que podem anar a una platja sense sentir que hem de competir amb milers de persones per un tros de la nostra pròpia illa. Que els pobles continuen tenint vida i que el paisatge, la cultura i la identitat no siguin només una fotografia per a vendre Mallorca. I sobretot, que les decisions es prenguin pensant primer en les persones que hi viuen. Si algun dia això és una realitat, Madò Farta ja no farà falta. Però fins que no arribi aquell dia, no pens afluixar. Perquè Madò Farta no va néixer per existir eternament. Va néixer perquè arribàs un dia en què ja no fos necessària.