“Del teu amic i editor”

El responsable de premsa de Club Editor, Marc Montull, un home amb perfil propi en aquesta professió de vendre’ns el peix als pobres periodistes culturals, diu que si tot català porta dins un meteoròleg i un entrenador de futbol, potser també nia al nostre interior un editor. “En poques societats són tema de conversa qüestions de correcció lingüística (encara hi ha qui es dol de l’eliminació dels diacrítics), la qualitat d’una traducció o el debat de si es publica massa o massa poc”, es deia al butlletí de Cartes Ufsàliques corresponent a Ara tinc editor, el volum de correspondència entre l’editor Joan Sales i l’escriptor Ramon Folch i Camarasa, de qui enguany s’ha celebrat el centenari. Llegir-les és una bona manera d’endinsar-se en aquesta professió a mig camí de l’art i el comerç, gràcies a dos autèntics homenots.

Un escriptor amb poca fe

La relació entre Ramon Folch i Camarasa, fill petit de Josep Maria Folch i Torres, i l’autor d’Incerta glòria comença amb una carta del primer al segon, del 25 de febrer de 1963. Folch té trenta-set anys i fa temps que treballa a preu fet per mantenir la família. Ha tingut sort que Josep Janés, que després d’haver treballat per als Serveis de Cultura al front va poder reeixir, no pas sense dificultats, com a editor en castellà, li ha ofert feina. Durant la dècada dels cinquanta –Janés mor en accident de trànsit el 1959–, Ramon Folch tradueix de l’anglès i el francès al castellà a un ritme frenètic. Narrativa, poesia, no-ficció, best-sellers, literatura infantil i juvenil… I sempre amb pseudònim, perquè no volia que el seu nom s’associés a la llengua imposada. En total, més de dos-cents títols. Com a autor, va començar per la poesia, que va aplegar a L’aigua negra. Però de seguida es va decantar pel teatre, la seva veritable vocació, en què tampoc no reeixí, pels entrebancs del règim franquista a l’eclosió d’una escena catalana popular, diversa i per a tots els públics. Malgrat això, va escriure i va veure representades una vintena d’obres, i moltes més van romandre inèdites.

Ramon Folch i Camarasa.A final dels cinquanta, Folch emprèn la carrera com a novel·lista. Comença amb Camins en la ciutat, editada per l’Associació Cultural de Granollers. I després vénen La maroma, La sala d’espera i La visita, publicades per Selecta, una de les iniciatives més representatives de la represa de l’edició en català; El meu germà i El nàufrag feliç –recuperada darrerament per la col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions, amb un merescut i sorprenent èxit–, a Albertí; Tota aquesta gent, a Nova Terra; i Adéu, abans d’hora i L’estiu més bonic, a Alfaguara. Nou novel·les i cinc editorials diferents, mentre continuava amb el ritme vertiginós de traducció, ara en català i amb el seu nom. “¿Que em podeu dir alguna cosa, ja, de L’alegre festa de casa? Confesso que estic impacient. Ja sé que teniu molta i feina us agrada fer les coses bé, però em convé saber si he de començar a fer gestions per una altra banda! Si és que no sabeu com donar-me el no, no patiu: ja el tinc a mig coll des que vaig néixer, i cada vegada en sé més, de digerir-ne. Si fos un sí, suposo que us hauríeu apressat a telefonar-me. Si fos un sí condicionat, que us exigís un estudi a fons de l’obra per pensar-ne els possibles canvis, digueu-m’ho, i esperaré més tranquil.”

Un editor amb projecte

L’ex-combatent republicà Joan Sales, corrector del diari la Nau abans de la guerra i que havia après l’ofici de linotipista amb Bartomeu Costa-Amic a l’exili mexicà, mentre publicava els batalladors Quaderns de l’Exili, va tornar a treballar a Ariel quan vingué de l’exili, el 1948. L’any 1955 emprenia l’aventura editorial del Club dels Novel·listes, patrocinada pel financer Fèlix Escalas sota el segell d’Edicions Aymà i dirigida per un altre exiliat retornat a la pàtria, Joan Oliver. Xavier Benguerel i Joan Sales, que havien col·laborat a l’empresa, van voler donar-li una segona oportunitat fundant el Club Editor i acollint la col·lecció. L’any 1959 van treure al mercat el seu primer èxit, El Crist de nou crucificat, de l’escriptor grec Nikos Kazantzakis.

Un parell d’anys després de la primera carta, Sales va proposar a Ramon Folch una opció preferent del Club Editor respecte de les novel·les que escrivís de llavors endavant i que només l’obligava a oferir-les primerament a l’editorial que dirigien Sales i la seva dona, Núria Folch. Folch podia dir, com s’ha titulat el llibre, que ja tenia editor i, alhora també un amic. Per a Sales, “autor i editor han de ser, no ja amics i companys, sinó còmplices”, escriurà. A fe de Déu que ells dos ho foren. De L’alegre festa, editat el 1965, fins Quan el terror truca a la porta, que arribà a les llibreries l’any 1977, serien sis els títols de Folch al Club dels Novel·listes. Com assegura Montserrat Bacardí, editora del volum i autora del pròleg, en podien haver estat més, perquè Sales no s’està d’encoratjar el seu autor, “home de poca fe”, com l’havia anomenat en una de les primeres epístoles, quan el “tu” havia substituït el “vós” inicial. Com feia amb més autors destacats del seu catàleg, no s’acontentava a rebre i revisar els originals de l’autor, sinó que l’esperonava a continuar, mirant d’esvair les crisis de confiança de Folch en la seva vàlua literària després de vint anys al peu del canó. Li proposarà d’escriure sobre la vellesa del seu pare o relatar l’experiència de la guerra –experiència que obsessionava l’editor-escriptor, en plena reescriptura d’Incerta glòria–, bé a partir dels seus records, bé a partir del dietari del seu germà Jordi, mort al front.

“El Club no va néixer per a perjudicar els bons autors catalans, sinó tot el contrari, per donar-los tantes alegries i satisfaccions com li fos possible”, assegurava l’any 1966 l’editor, que poc després afegia: “Quan vam fundar el Club, ja fa dotze anys (aleshores tal o tal ‘editor català’ que ara s’ha despertat publicava revistes falangistes), la divisa amb què resumíem el que ens proposàvem era: ‘Pocs llibres i molts lectors’. De cara al públic potser no és una bona divisa, i per això l’hem mantinguda secreta; però entre nosaltres, crec que ho és. Com si diguéssim: pocs canons i moltes batalles guanyades.” Enemic dels crítics i compromès amb la llengua i la literatura catalanes –com Folch–, Sales treballava intensament en els seus títols, mirant de treure’n el màxim partit. Si hom posa l’un al costat de l’altre la llista d’autors publicats: Mercè Rodoreda, Llorenç Vilallonga, Sebastià Juan Arbó, Joaquim Amat-Piniella, Blai Bonet, Josep Maria Espinàs, Jordi Sarsanedas, Aurora Bertrana, Maria Aurèlia Capmany…, hom pot creure que a banda d’un projecte literari tenia un bon ull. També per a oferir l’editorial i l’amistat a algú amb qui acabà teixint un epistolari que fa riure manta vegada, cosa no gens fàcil quan es porta entre mans l’edició d’un llibre, fruit d’un sentit de la ironia semblant i un esperit juganer que no van perdre mai.